Productivitat

Un d’aquells misteris que no he sabut explicar-me mai és per què sempre que surt als mitjans algú parlant de productivitat mai no és un treballador de la construcció, ni del sector metal·lúrgic, ni de la mineria, ni tan sols d’un taller de confecció de roba. Els que ens parlen de productivitat solen ser gent que, quan els demanes de què treballen, contesten que fan de coordinadors, o supervisors, o mànagers o, darrerament, d’alguna cosa per l’estil però amb un nom inintel·ligible si no estàs al darrer crit del que es cou a la xarxa. És a dir, gent que no es distingeix precisament per produir res tangible (sigui útil o inútil) ni tampoc res (o gairebé) que es pugui considerar com un bé immaterial. És el primer que em va venir al cap en llegir dimarts l’entrevista a l’Agustín Peralt, que diu que ha trobat el sistema definitiu perquè siguem més productius a la feina. Sense entrar a discutir en detall el que diu, confesso que després de llegir les seves respostes segueixo sense saber per què és important augmentar sense fi la productivitat. I encara em sembla més absurd si resulta que tenen raó els que afirmen que hauríem de canviar de sistema productiu com abans millor perquè el sistema de creixement indefinit és insostenible i amenaça la supervivència del planeta a curt termini. Li desitjo tot l’èxit del món amb el seu llibre, però, tal com van les coses, em sembla que als autoanomenats països desenvolupats ens convindria començar a pensar ja en termes qualitatius més que no pas quantitatius, i recuperar el sentit d’allò veritablement important que tenien els nostres avantpassats i que vam oblidar quan pensàvem que érem els amos del món.