Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

2018: l'any de Manuel de Pedrolo

L’1 d’abril farà cent anys del naixement d’un dels autors de novel·les en llengua catalana més popular i una sèrie d’actes recordaran la seva figura i la seva obra
Actualitzada 08/02/2018 a les 21:44
El proper dia 1 d’abril farà cent anys que va néixer Manuel de Pedrolo, un dels autors de novel·les en llengua catalana més populars. Per això estan a punt de celebrar-se a Catalunya en particular i a tota l’àrea de parla catalana, tot un grapat d’actes per recordar la seva figura, i sobretot la seva obra. A més de novel·lista també va fer poesies i teatre, narrativa i contes. La seva obra és considerada un dels corpus més extens de les lletres catalanes i l’escriptor més prolífic de les lletres catalanes. L’any 1979 va rebre el premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Jordi Coca és el comissari de l’Any Pedrolo i una de les fites dels actes que es desenvoluparan aquest 2018 és aconseguir que al final hi hagi una lectura nova de Manuel de Pedrolo i que arribi, torni a arribar, a un públic preferentment jove. I omplir de nou les llibreries del país. Es pretén que aquest autor sigui més conegut i llegit que pel seu gran èxit Mecanoescrit del segon origen, que va arribar fins i tot a les pantalles.
Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina va néixer el dia 1 d’abril del 1918 al poblet de l’Ara-nyó (la Segarra) en el si d’una família de la noblesa. Va estudiar batxillerat a Tàrrega fins als 17 anys, el 1935 ell i la seva família anaren a viure a Barcelona. El juliol del 1936 esclata la guerra civil espanyola que li estroncà els estudis. Ell és mobilitzat amb 18 anys i s’afilia a la CNT i faria de mestre a la població de Fígols de les Mines. Va pertànyer a la branca d’artilleria de l’Exèrcit Popular i va participar al front de Falset, Figueres, i finalment Barcelona.
Quan la guerra acaba va haver de fer el servei militar a Valla- dolid. Des d’allí escriu profusament a la seva promesa, Josefina Fabregat, una noia obrera. La seva família, que com hem dit pertanyia a la noblesa, s’oposa a aquella desigual relació de classes, ja que esperaven una pubilla. Manuel de Pedrolo no cedirà, però tampoc no plantarà cara. S’instal·larà a Tàrrega i és víctima d’una gran depressió i pensa que potser és boig. El pare, dominant, el vol col·locar en un despatx, però ell no ho accepta. Es deixa “mantenir” amb l’herència de la seva mare. En aquesta època llegeix apassionadament, escriu i baixa a Barcelona a veure la seva estimada. Set anys de festeig fins que el pare cedeix i li munta un pis a Tàrrega. Pocs anys després ell i la seva dona s’instal·len a Barcelona, on tindran una filla que es dirà Adelais. I treballa a l’editorial Albor, de Ferran Canyameres, on farà fins i tot de negre literari: traduccions no firmades, textos d’encàrrec escrits amb pseudònim.
Fins a l’any 1950, en tenia 32, no es va iniciar a la vida literària amb un llibre de poemes i tres anys més tard (1953) publica la seva primera novel·la Es vessa una sang fàcil. El 1954 guanya el premi Joanot Martorell. En el ter­reny periodístic col·laborà en publicacions catalanes com ara Ariel, Canigó, Oriflama o Serra d’Or.
A les seves novel·les va assajar tota mena d’innovacions, amb una gran riquesa de matisos retòrics, i dibuixà amb un fort realisme l’aventura de la persona subjecta a la seva qualitat humana sotmesa a totes les seves contradiccions. La seva obra va des de novel·les realistes a les que tene una forta càrrega simbòlica. Va ser, en ple franquisme, un maldecap per a la censura, amb la qual va establir un pols. Va ser un escriptor rebel, radical fins al punt de negar-se a escriure en castellà.
En el seu pensament hi ha dos temes importantíssims que no deixarà mai, com foren l’alliberament de la dona i l’independentisme d’esquerres dels Països Catalans. Quan ben pocs eren independentistes ell ja ho era.
El que molta gent no sap és que Pedrolo físicament estava molt limitat per una malaltia: l’espondiloartrosi, que podia deixar-lo paralític. Per no sucumbir havia de caminar molt, no carregar pesos o fer moviments bruscos. Una malaltia que l’inhabilitava, per exemple, per fer política activa. La malaltia i la seva timidesa. Per això concentrava la seva força, la seva convicció, en la paraula escrita. Rares vegades es va deixar entrevistar pels periodistes.
La censura franquista va impedir que moltes obres no es poguessin publicar. Ell mateix havia afirmat que els criteris eren pel seu catalanisme, per certes opinions polítiques, la religió, la moral sexual i també pel llenguatge indecorós. Entre 1949 i 1980 trenta-tres llibres seus hagueren d’esperar més de deu anys per ser editats.
Maria Ginés, que coneix Pedrolo molt bé ha deixat escrit que “deixarà d’escriure no­vel-­les i redactarà un diari on continuarà exposant les seves idees, inserint petits contes o poemes i ens farà testimonis de la seva malaltia, que durarà més d’un any i acabarà sent definitiva. Morirà el 26 de juny del 1990, als 72 anys. El seu llegat literari, ètic, polític, humà continua entre nosaltres”.
El millor homenatge que li podem retre és comprar llibres de Manuel de Pedrolo i llegir-los. I mentre hi hagi qui els llegeixi, ell viurà.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477