Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Vaga convocada

Amb les revoltes dels anys trenta a la memòria col·lectiva com a causa de la por ancestral a sindicats i reivindicacions
Actualitzada 04/02/2018 a les 06:46
Pocs seran els que no coneguin hores d’ara la convocatòria de vaga general pel conjunt dels sindicats de funcionaris, en oposició a la nova llei entrada al Consell pel Govern. Sempre s’ha constatat que la possibilitat d’una aturada reivindicativa només podrien fer-la treballadors públics, en absència d’una reglamentació del dret recollit en abstracte a la Constitució, i del desemparament dels empleats del sector privat diverses vegades denunciat en àmbits internacionals.
L’hora sembla que ha arribat, i que també és legítima la voluntat i l’exigència de conservar, si no augmentar, les condicions laborals d’uns col·lectius que part de la ciutadania considera privilegiats comparativament –generalització, com totes, injusta– i que són vistos també com a sobreabundants envers el conjunt de la població i que no han parat de créixer al llarg dels temps, també amb les institucions sorgides amb la Constitució del 1993, any rere any i legislatura rere legislatura, independentment del color de cada Govern.
Aquestes situacions, i percepcions, de fons, no treuen pes a la realitat d’unes organitzacions i unes determinacions legals, i també legítimes. Racionalitzar, en el sentit de reduir els costos laborals públics, és quelcom que ha semblat impossible i potser ho continuarà semblant hores d’ara, per molt que s’intenti per la via d’una nova legislació.
D’altra banda, els andorrans de soca-rel sempre han mostrat una por ancestral a l’existència de sindicats i moviments obrers. I les raons són històriques, trameses per les generacions anteriors que van conèixer les revoltes dels anys trenta del segle passat.
Tothom de certa edat es pot referir, en un moment o un altre, a “la vaga de Fhasa”, i afegir que aquella revolta que va obligar a intervenir el sometent va portar el Consell a crear el primer servei d’ordre –precedent de l’actual de policia– amb sis agents, un caporal i una moto, dels quals encara sobreviu amb 101 anys el membre i després cap Daniel Armengol i Millat, veí de la Massana.
Amb tota la prudència que cal mantenir quan es tracta de les informacions trobades a les xarxes, diversos articles ens assabenten que aquells anys no només hi va haver una vaga dels treballadors de Fhasa, sinó tres, enmig d’un clima general de revolució.
Fhasa va ser el fruit d’un conveni entre el Consell d’aleshores i el prohom català Miquel Mateu i Pla, que rebia el dret a construir i explotar la producció d’energia hidroelèctrica al país a canvi de la construcció d’una carretera digna de tal nom per creuar tot el país, de frontera a frontera, del Runer al Pas de la Casa.
Els treballadors, portats del sud, pertanyien majoritàriament a la Confederació Regional del Treball, una organització catalana filial de la CNT anarquista, que es van revoltar contra unes condicions de treball extremes, sense límit d’hores i amb salaris del tot insuficients. Van fer la primera aturada el 1931; la segona de l’abril al juliol de l’any següent i la tercera entre el 3 d’agost i el setembre del 1933, la més recordada, que va haver de ser reprimida per uns 300 homes armats i va acabar amb l’expulsió dels considerats líders del moviment.
Segons diverses fonts, aquestes mobilitzacions coincidien amb els intents revolucionaris d’uns joves nacionals creadors del partit Unió Andorrana, que demanaven aleshores sindicalisme, sufragi universal –masculí– i república, sens dubte inspirats més que en la tradició francesa en la situació catalana i espanyola en general.
No cal dir que el moviment no va reeixir. I encara menys el suport relativament ampli al projecte del personatge mític de Borís I, autoproclamat rei d’Andorra el mateix 1933, reconegut durant uns dies i finalment expulsat l’any següent, primer a la Seu d’Urgell, més tard traslladat a Barcelona i finalment enviat a Portugal.
El patriarca Mateu, d’altra banda, honorat aquí durant dècades, va anar perdent l’aura popular amb el temps, segons es van fer més evidents algunes de les seves característiques com a falangista, amic personal del general Franco, alcalde de Barcelona i designat per presidir consells d’administració com ara el de l’editora de Diario de Barcelona, durant molt temps el degà de la premsa catalana, o l’agència estatal de notícies EFE (en aquest cas, fins al 1967).
Potser aquesta revisió del paper històric del personatge va ser la que va culminar en el canvi de nom a la fi de la primera dècada d’aquest segle, de l’avinguda dedicada a la seva memòria a la part alta d’Escaldes, en el tram coincidint amb la car­retera general, i que des de la decisió del comú és ara oficialment avinguda del Pont de la Tosca.
Esperem que la reivindicació del funcionariat no porti unes convulsions generalitzades com les esmentades del segle passat. Tot i que una bona sacsejada social, sempre sense violència i a fi de bé, potser no seria pas sobrera.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477