La sortida a la llum dels missatges de l’ex-conseller català Antoni Comín i l’expresident Carles Puigdemont ha donat novament rellevància al debat que genera els límits entre informació i privacitat. Debat difícil i amb elevades dosis de matisos. En aquest cas en concret és evident el valor informatiu dels missatges amb contingut polític i de traïcions. Però cert és també que pertanyen a un àmbit privat de comunicació interpersonal i que poden respondre a un estat d’ànim en un moment concret i no necessàriament ser imparcials, sinó més aviat subjectius. La revelació del seu contingut és sens dubte un cop d’efecte en un moment especialment sensible. Mostra clarament la gran mentida de la política, en la qual el que es diu i el que es pensa no té de vegades res a veure. L’estratègia preval i l’engany és de vegades la via. Però per altra banda estem en un món on la privacitat és cada cop més difícil alhora que preuada. Tots tenim dret a tenir moments de feblesa i compartir-los amb els nostres amics. Per tant aquest límit, aquesta línia, és tan feble i tan subtil que no m’atreviria a dibuixar-la. Entenc per sobre de tot el dret a la informació en temes d’interès general, però la forma com s’han captat aquests missatges és més que dubtosa.
El preu a estar informats renunciant a la privadesa és similar al debat entre llibertat i seguretat. I sens dubte en funció de l’interès personal i polític ens decantarem vers un costat o l’altre argumentant potser teories diametralment oposades.