Començava a fregar l’avorriment després de passar pàgines i pàgines a Internet dedicades o bé a l’enaltiment de la dinastia borbònica o bé a la recerca de Wally en la seva versió catalana quan, finalment, amagada en un racó gairebé imperceptible entre un seguit d’anuncis, vaig ensopegar amb la notícia veritablement important del dia, acompanyada d’un reportatge d’interès humà. Resulta que dimarts va ser el Dia internacional del croissant, i el mitjà que es preocupava que una efemèride tan transcendental per al gènere humà no caigués en l’oblit havia encarregat a una redactora ampliar la informació amb una recerca exhaustiva dels millors croissants de les terres catalanes, intervingudes o no. Val a dir que el reportatge pecava, com sol passar amb els mitjans catalans, d’un clar biaix centralista, de manera que la major part dels croissants seleccionats eren de forns de Barcelona i rodalies. Contra aquesta injustícia, reivindicaré que el millor croissant que he tastat mai va ser a una cafeteria prop de Cahors, camí de Calais: ni massa grans ni massa petits, ni massa flonjos ni massa atapeïts, i amb la dosi justa de mantega, van ser el millor regal després de tota la nit conduint. A la Seu hi ha un parell de llocs que els fan prou bons, si més no per als estàndards nacionals; i a Andorra, els meus preferits eren els que feien a la pastisseria que hi havia a Prat de la Creu, just davant l’aparcament de Govern. Ignoro si a Brussel·les fan els croissants com cal, però si mai he de passar una temporada llarga fora de casa, m’estimaria més fer-ho en un lloc on no hi hagi el costum d’acompanyar amb porras el cafè amb llet del matí.