Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El Maig francès, 50 anys

De Gaulle va arribar a témer que aquella moguda es convertís en una insurrecció
Actualitzada 18/01/2018 a les 21:15
Com passa el temps! Ja fa mig segle del Maig francès que va fer trontollar les estructures anquilosades a França, però també a altres països, entre els quals Espanya, que estava sota la bota de la dictadura franquista. Els estudiants revolucionaris avui ja són avis. Amb nostàlgia i amb simpatia parlaré avui d’aquella sacsejada a la qual, modestament, vaig participar.
Primer de tot fem una definició, encara que sigui superficial, del que va ser el Maig francès. Va ser una cadena de protestes que es van iniciar a París i a la resta de França durant els mesos de maig i juny del 1968. Protestes que van començar a nivell estudiantil, universitari, d’esquerres, però a les quals es van adherir altres col·lectius contraris a la societat de consum. Una revolta que va posar contra les cordes el govern francès, liderat pel general Charles De Gaulle. Sindicats obrers i el Partit Comunista Francès s’hi van adherir. La imatge que em ve a la memòria és veure com els manifestants arrencaven les llambordes per fer barricades als carrers de París. La vaga va ser secundada per més de nou milions de treballadors. Els eslògans “La imaginació al poder”, “Prohibit prohibir”. El moviment estudiantil va tenir influències del col·lectiu hippy que començava a treure el nas. Daniel Cohn-Bendit en seria el líder carismàtic.
Tot va començar com una altra vaga estudiantil però que va calar molt ràpidament agafant a contrapeu el govern conservador de De Gaulle que va arribar a témer que aquella moguda es convertís en una insurrecció de caràcter revolucionari. Malgrat la magnitud de la revolta, difosa pels mitjans de comunicació, que amenaçava altres països europeus, la major part dels sectors participants no es van plantejar la presa del poder, ni tan sols el poderós Partit Comunista Francès o la seva central sindical CGT.
La crisi que desembocà en el Maig francès sorgeix després d’una dècada de prosperitat econòmica però ja treien el nas els primers símptomes d’una davallada. El nombre d’aturats augmentava i encara estava ben present la vaga minaire de l’any 1963. Aquell any de 1968 més de dos milions de treballadors francesos cobraven un subsidi mínim. Els sous començaven a decréixer i en canvi creixia la preocupació per les condicions de treball.
En el context internacional hi havia un enorme malestar als Estats Units d’Amèrica (EUA) per la guerra del Vietnam. La dècada dels 60 vivia una crisi referent al paper colonitzador d’Europa. El triomf de la revolució cubana que derivà vers un règim comunista. A França feia poc havien patit la guerra d’Indoxina i l’alliberament d’Algèria. A Xina hi havia la revolució cultural un nou referent per moviments comunistes europeus. L’extrema dreta també es reforça en aquesta època agitada, per exemple l’OAS (Organització de l’Exèrcit Secret) que defensava la colonització africana. De Gaulle era al poder des de feia deu anys i a les eleccions del 1965 sofreix un deteriorament i no aconsegueix la majoria absoluta davant d’un François Mitterrand, líder socialista, a l’alça.
A nivell cultural el Maig francès també va remoure moltes consciències i moviments contraculturals com la cultura underground i els moviments beatnik i hippy. Els seus ídols musicals eren el conjunt anglès The Beatles, Rolling Stones, cantants de protesta com Bob Dylan i Léo Ferré (a Catalunya apareixen els Setze Jutges amb Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta) el fenomen del valencià Raimon i d’altres. I el Che Guevara (mort el 1967) ja era tota una icona.
En el terreny filosòfic hi trobem Wilhem Reich, freudomarxista, autor del manifest La revolució sexual; Herbert Marcuse autor de L’home unidimensional (1964); Jean-Paul Sartre i d’altres. El marxisme es feia molt popular en determinades capes estudiantils i de treballadors i fins i tot dins del cristianisme (Cristians pel Socialisme).
El 8 de gener del 1968 el ministre francès de Joventut i Esport, François Missoffe, seria escridassat a Nanterre. Era el preludi de la protesta que esclataria el mes de maig i que seria seguida a França i també a altres països europeus.
A Espanya Franco dominava amb mà de ferro el país. Però la revolta del Maig francès va donar força a una encara dèbil oposició. L’empenta venia ja del coincili del Vaticà II convocat pel papa Joan XXIII i sota la capa de l’església s’esberlava la dictadura franquista. El moviment obrer començava a aixecar el cap i el Partit Comunista va fomentar les Comissions Obreres, sindicat clandestí infiltrat dins la CNS (Sindicat Vertical). El Maig del 1968 hi va haver manifestacions allà on hi havia presència obrera. A Mataró –la meva ciutat com sabeu– una manifestació de la plaça Santa Anna a la plaça dels Caídos (avui de les Tereses) va provocar unes primeres detencions per part de la policia governativa. Al cap de pocs dies érem 28 els detinguts que vam passar aquell dia 1 de Maig, de fa 50 anys, a la presó.
El Maig francès es va desinflar, però segons els estudiosos aquella revolució de focs d’encenalls va remoure els fonaments i les consciències i moltes coses van ser diferents.
De tot plegat ja han passat 50 anys i ara ho recordem amb certa nostàlgia.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477