Aquesta és potser la pitjor setmana de l’any. N’hi ha que asseguren que és la segona de novembre, quan ja es pot percebre la inevitabilitat de l’hivern. Els que odiïn l’estiu trobaran alguna altra data de similar valor simbòlic. Sant Joan potser, o la Mare de Déu d’agost, que marca el zenit de l’estat d’excepció estiuenc. Aquesta, la dels sants barbuts, és una setmana estranya. Es coneix l’augment de la claror a la tarda, però encara al matí la llum romanceja, sembla que el sol s’encanta i li faci mandra llevar-se. Encants, escudelles i calderades intentaran posar una mica de socialització en el fred. Al Consell, continuarà el debat sobre el reglament del grup mixt, aquesta barreja entre llimbs i purgatori. A Catalunya, també es farà servir el reglament del Parlament per lliurar una nova batalla, aquest cop sobre la investidura a distància de l’expresident Puigdemont. Tot i això, sembla que l’Estat espanyol farà l’impossible per evitar el que en un món normal hauria semblat lògic i inevitable: que el candidat amb més suports sigui, finalment i sense fer escarafalls ni maniobres estranyes, proclamat.
Som a les portes del sisè centenari de la creació del Consell de la Terra. Moltes vegades els veïns miren Andorra amb condescendència, com perdonant-li la vida. La història del seu parlament, que és un reflex de la pròpia del país, amb llums i ombres, però en definitiva una història d’èxit col·lectiu, hauria de servir d’exemple. Exemple d’un país petit, raonablement eficaç, que contempla amb estupor i una preocupació creixent les esquerdes de l’edifici dels veïns.