Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

'Viure als Pirineus'

Els que hi som, els que hi vivim, els que sentim aquesta serralada com a part de nosaltres hem de bregar per fer allò que calgui per consolidar i afermar la gent
Actualitzada 12/01/2018 a les 20:33
Dijous a la nit, passades les onze, em truca una amiga perquè miri al Canal 33 un programa que acaba de començar sobre les vinyes a la comarca de la Terra Alta. El poso de seguida i el segueixo fins al final. Hi surten gent jove i de mitjana edat que ha apostat –verb prou significatiu– per treballar la terra i treure’n el profit per tal de poder viure allà on han nascut o bé on han decidit fer-hi arrels. Treballar la terra allà baix vol dir bàsicament fer vi, dedicar-se –un altre verb amb tot el sentit– a la vinya. L’amiga, a mig programa, em torna a trucar i em diu: “paisatge més vi, més valor afegit, igual a identitat i futur”. “I tant!”–li dic, sabedor de la seva curiositat per la vida del món rural, que ha estudiat i apamat des de ja fa una bona colla d’anys. Estudiat amb el sentit d’obrir els ulls i mirar d’entendre de quina manera s’ha produït l’evolució de l’economia centrada en l’agricultura i la ramaderia cap a noves formes de guanyar-se la vida, lligades al despoblament de les comarques de muntanya i a la progressiva moda del turisme de lleure, primerament amb l’esquí i després amb activitats relacionades amb la natura. Obrint els ulls arreu de les comarques pirinenques i constatant l’abandó dels conreus i de la ramaderia, amb una afectació sobre el paisatge, que a muntanya significa que el bosc guanya terreny i els bancals i els camps i els prats arriben a quedar colgats d’arbres i de brolla. S’acaben els ramats i emmudeixen les esquelles. S’acaben el dallar, el rasclar, el girar l’herba i els pallers i les quadres es tanquen i comencen en solitud a pensar quan es tancarà la casa i els seus estadants marxaran per sempre. Ha passat a tants poblets, a tantes cases de pagès, aquest tancar i marxar, que no hi ha vall de punta a punta de la serralada que n’hagi sortit estàlvia.
Parlar de la Terra Alta i del reviscolament de les vinyes, semblant al que des de fa una vintena d’anys viu el Priorat, ens va bé per parlar de viure al Pirineu, en el sentit ample de la seva vida. Del Pirineu entès com un seguit de valls posades una al costat de l’altra, des del País Basc fins a l’Empordà, i a la cara nord i la cara sud. Una serralada rica i variada en gent i en contrades, que batega malgrat tot. Una serralada que res hauria d’envejar a la dels Alps si féssim l’exercici d’apamar-la i estimar-la tot i que, com també em va dir l’amiga comentant el batec de la Terra Alta: “el Pirineu és més trist..., i més dur el futur”. Ho podem corroborar per poc que ens hi parem a pensar, a reflexionar sobre el present i fer una projecció cap al futur. Tot i això, els que hi som, els que hi vivim, els que el notem i sentim aquesta serralada com a part de nosaltres, de forma individual i de forma col·lectiva, hem de bregar per fer cada dia allò que calgui per consolidar i afermar la gent. I això és una tasca que pertoca tant a qui té responsabilitats de govern com a la resta de pobladors. Ens ho recorda, justament aquests dies, la celebració dels quinze anys de la publicació Viure als Pirineus, que el 2002 naixia a la Seu d’Urgell de la mà del periodista Marcel·lí Pascual. En l’especial dedicat a aquest aniversari, hi llegim unes reflexions de governants de les comarques pirinenques occidentals, que són les que cobreix informativament Viure als Pirineus, sobre el present i el futur del Pirineu. Així, l’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, diu: “El repte de ser un territori protagonista en la construcció institucional del nou país, amb pes i representació política i amb l’actualització de la llei de muntanya. I l’oportunitat de continuar sent un territori autèntic, amb qualitat de vida i ‘refugi’ de valors.” O el president del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, Jesús Fierro: “El veig amb moltes possibilitats, però això dependrà de molts factors, jo en destacaria a nivell de tot el territori dos: d’una banda, la capacitat per deixar al marge la competència, per tenir la capacitat de cooperar, tant des de la part pública com des de la privada. I per una altra, la capacitat que es tingui per tirar endavant la nova Llei de Muntanya i s’hi cregui de veritat i s’hi destinin els recursos necessaris.” I rebla el clau el president del Consell Comarcal de Cerdanya, Ramon Moliner: “Els esforços polítics i socials han d’anar dirigits a mantenir la gent en el territori. El futur del Pirineu passa perquè els seus pobles estiguin plens de vida i no esdevinguin decorats de cap de setmana o de vacances. Si hi ha gent al Pirineu hi haurà vida i hi haurà oportunitats.” Ben segur que les veus dels governants andorrans, els qui menen el destí d’Andorra –potent far econòmic i cultural– encaixada sobirana des de fa tants segles al cor del Pirineu, fan seus els propòsits dels veïns del sud. I del nord, que també empenyen i sirguen.
  • #1 Lurdes Pujantell
    (14/01/18 18:51)

    Totalment d'acord, Jordi. Tots i totes podem fer petits passos per estimar i aferrar-nos al nostre entorn, per cert, molt privilegiat.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477