Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

El Pessebre dels Estels

Que us espurnegin els estels del pessebre al cor i els estels del cel als ulls i que la bona olor de les atxes d’espígol ens sigui els millors reis.
Actualitzada 06/01/2018 a les 06:34
El Xavier Espelta fa moure el braç de la sínia com el mourà el dia del pessebre el ruc que, anant fent voltes, farà anar l’engranatge perquè els catúfols elevin l’aigua del pou. Mentre el Xavier fa dos tombs, ens ho mirem l’Artur Blasco, amb qui hem baixat a Vandellòs, i el Santi Nomen i el Santiago Guirro, els altres dos membres de l’Associació Masia de Castelló que, amb el Xavier Espelta, ens han rebut un matí de mig desembre de fred viu i llum encara més nítida i clara. Som al lloc deshabitat de Castelló, a llevant de Vandellòs, en un serradet on fins a mitjan segle XX hi eren habitades un grapat de cases al voltant de l’ermita de Santa Llúcia. Ells tres ens mostren les feines de preparació del que serà el Pessebre dels Estels, representat des de l’any 1997 per dos centenars de persones de Vandellòs en l’espai recuperat de les cases abandonades. Abans de fer la visita, l’esmorzar a base de botifarra a la brasa, arengada, ceba i olives escaldades acompanyades de vi i d’unes bones tor­­rades i d’oli de Vandellòs, ja ens ha servit per encetar la conversa, just al local situat al bell mig de Castelló, que fa d’espai de trobada. Amb el foc a terra ben encès, l’Artur Blasco rememora les seves vivències de petit a Vandellòs, d’on era la seva mare. Ens recorda com anaven amb el padrí cap a l’Hospitalet de l’Infant, a lo Llapassar, a la garrofa, ben matiners, tant que ell s’adormia sobre el carro. Ens parla de la bar­raca del Taix, on feien nit quan anaven a plegar les avellanes. I del llatar, aquest art de teixir la fulla del margalló, pervingut de ben segur des de la prehistòria, quan a recer de les roques i balmes d’aquelles barrancades la vida era primitiva però ja ben arrelada a la terra, als seus fruits, a l’aigua de fonts i cadolles, al campar dels animalons salvatges, a la flaire de les herbes..., si veiéssim els coves fets a mà que des de fa tres o quatre mils anys han servit per abastar la vida del terral de Vandellòs!
El Pessebre dels Estels aquestes festes de Nadal i de Reis, com hem dit, fa vint anys que es representa. I com tots els pessebres vivents, porta en el seu fet, en el seu esperit, la marca de l’indret on es fa i sobretot la marca, l’empremta de la gent que el fa. El de la masia Castelló té un valor encara més de lloar, en ser una representació que té lloc en les restes de les cases, de les onze cases cedides pels seus propietaris, gairebé totes sense sostre però amb les parets principals encara dempeus. “Les hores i hores que hi hem passat i que hi passem” –ens diuen mentre esmorzem al caliu del foc. I se’ls veu contents i feliços per la feinada de desembrossar, de treure munts i munts de runa, de consolidar caps de paret, de refer paviments per tal de recuperar el patrimoni. I en aquest espai recuperat, hi fan el Pessebre dels Estels, allà al turó de Castelló, des d’on els estels espurnegen amb vivor i des d’on es veuen, llunyanes, com estels arran de terra, les llumetes de les viles i dels pobles del Camp de Tarragona. I allà, a les cases, cadascuna amb el seu renom i el nom de qui l’ha cedit per a aquesta bona causa comuna, les escenes del pessebre fan viva la memòria del fer, del treballar, de l’ancestral cultura agrícola de la gent de Vandellòs. Com diuen ells: “Tot el poble renova la seva vida recuperant els espais i les feines. El visitant recorre els carrers del poble de Castelló com si d’un viatge en el temps es tractés, les sensacions omplen tots els sentits recordant escenes i vivències que arriben fins al cor.” Avui, a les sis de la tarda, serà la darrera representació del Pessebre dels Estels d’aquest Nadal i, com cada any, hi haurà andorrans que l’aniran a veure des de les seves cases de la costa. Que us espurnegin els estels del pessebre al cor i els estels del cel als ulls i que la bona olor de les atxes d’espígol ens sigui els millors reis.
Amb l’Artur Blasco, mentre fem el tomb per Castelló, també els parlem de l’Esteve Albert, com a creador dels pessebres vivents. I els diem que hauria estat molt content de poder veure com a Vandellòs també hi fan pessebre, però just el primer el van fer dos anys després que l’Albert marxés, l’octubre del 1995. Ens queden els versos que ell dedicà al d’Engordany, escrits el 1956: “Pels qui enyoren les fonts de l’alegria/, que són encara les de l’aigua fresca;/ pels qui glateixen per l’amor de l’aire/ tranquil dels cims i de les valls rescloses;/ pels qui comprenen que, en les cases rústegues/ i en els rostres colrats la joia nia/ com un ocell que té horror de les reixes.” I, com les restes de Castelló i l’ermita de Santa Llúcia, allò que deia a l’Oda a Engordany: “A l’amor del bon sol i els clars de lluna,/ les teves pedres van tornant-se or/ i si Sant Jaume i Sant Romà són runa/ tu sencers els veneres dins del cor.”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477