Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El vell, el llac i la nit

La nit del vint-i-quatre conduïa fins a Engolasters i allà, sentia el fred, l’amor i la mort
Actualitzada 26/12/2017 a les 07:04
Va llençar una pedra sobre el llac i va sentir el soroll al rebotar contra el gel. Nit estelada sobre la vall. No nevaria. De vegades ho feia per la Missa del Gall. Aquest any, no. Demà seria un Nadal fred i sec com un glop de ginebra al matí.
A casa, ningú. La llar encesa, sense llums, Reis ni pessebre. Una gran solitud.
Tot i això es considerava un home feliç. Havia viscut molts anys, molts Nadals. S’havia fet un fart de riure i de plorar. Havia estimat i s’havia sentit estimat, i no tenia res que retreure a ningú. La vida l’havia tractat bé.
La família era lluny. La dona morta. Amb la Consol mai van acabar d’entendre’s, però sempre s’havien estimat. No calia demanar gaire més. Un dia ella se’n va anar, així de cop, i ell va despertar a una altra realitat, vidriosa i d’acer com la superfície del llac.
Va atansar-se de nit a Engolasters, va caminar per la riba. Va mirar el llac. Va sentir el fred i la nit. Va posar els peus sobre la superfície dura i coberta de neu. Va caminar un parell de metres endins i va sentir un xiscle des de les profunditats i una veu que se’n fotia. Ets un ximplet, o què? A poc a poc, dues passes enrere, una altra més i una altra, fins a retornar a la vida, al fred de la nit i al record que a poc a poc li faria companyia.
“Pare, vine a viure amb mi”, va dir-li el seu fill. “Sempre he viscut aquí i aquí és on vull morir”, va contestar-li sense dubtar. “No pateixis, sobreviure”.
Per festes arribaven cartes i regals des de Melbourne. Parlava una estona per telèfon amb el fill, la nora i els nets.
La nit del vint-i-quatre conduïa fins a Engolasters. I allà, sentia el fred, l’amor i la mort com a parts inseparables de la seva vida. De vegades, les pedres rebotaven; d’altres s’enfonsaven en la neu o les engolia el llac fent honor al seu nom.
Després va deixar la casa on vivia i ho va arreglar tot per instal·lar-se a la residència.
Un any més tard no li van renovar el permís de conduir. En lloc d’agafar el cotxe va acostumar-se a caminar pel rec del Solà amb la ciutat als seus peus. Quan es va fer més gran, passejava pels carrers d’Andorra la Vella.
Les nits del vint-i-quatre de desembre va tornar a la Missa del Gall. Feia temps que no hi anava, des que la Consol el va deixar. Era la proximitat de la mort qui l’atansava a l’església? Des de la bancada lateral, tancava els ulls i tirava pedres sobre el llac.
Després, a la plaça, prenia un got de vi bullit.
–“Avi, es troba bé?”
–“Mai, m’havia sentit millor.”
Ell ja no ho veia, però el cel brillava amb estels de llum punyent. Demà tornaria a ser Nadal.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477