Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Portar bastó

Actualitzada 17/12/2017 a les 06:53
    Antoni Morell
A la residència privada Clara Rabassa.
Llegia l’altre dia la columna de Joaquín Luna a La Vanguardia, sobre toros, toreros, gent gran amb bastó o sense.
Luna diu entre altres coses: “Entre que gasten molt en sanitat i perden facultats com a cangurs, entre que molts no s’aclareixen amb la tecnologia i les xarxes, a la gent gran se li perd el respecte amb certa facilitat.”
També diu que “gràcies a la vida saludable, la medicina preventiva i el cinema de Hollywood, avui es veuen pocs ancians als car­rers i encara menys amb bastó, símbol de la vellesa del segle XX”.
I encara afegeix que “el bastó igualava: n’hi havia dalinians i amb incrustacions d’or o ivori i n’hi havia d’austers. Portar bastó implica admetre la vellesa, una condició mal vista per la societat, que estima molt els animals i una mica menys la gent gran, un bé amortitzat”.
Em succeeix a l’inrevés o potser és un acte reflex? Cada dia veig més persones amb bastó i no pas per fer-se el dandi o el Lord anglès.
La bengala per a mi, més enllà de la seguretat en la mobilitat, és un signe d’ancianitat ben actual. Els meus pares van traspassar als vuitanta i escaig llarg, i no els vaig veure mai amb bastó. Per tant, ells poc ho hagueren d’agrair a Hollywood, i al concepte americà de la vida, a Déu gràcies.
Però sí que m’ha interessat, i molt, la reflexió de l’articulista Joaquín Luna quan afirma que la vellesa és una condició mal vista per la societat, i també pel fet que és un “ bé amortitzat”.
Mal vista per què? Perquè ja no se la pot exprimir més? Perquè fa nosa i és com una mena destorb, de bagul o d’andròmina per conservar a la cambra dels mals endreços?
I un “bé amortitzat” què significa? És a dir, la vida d’una persona és una mena d’inversió a curt, mitjà o llarg termini?
Em fa pensar tot plegat en la quantitat enorme de persones, arreu del món, que s’han convertit en mare o pare coratge per la força interior que han servat al llarg de la seva vida, perquè l’han sabuda transmetre i han lluitat per tal que fills, nets, amics ( en masculí i femení) tiressin endavant, enfront de les nombroses dificultats amb què s’han trobat, i malgrat tot han lluitat per redreçar la carrossa afurada del fang.
Per a mi l’ancianitat és tendresa, serenor, fermesa, però també molt sentiment, i molta memòria i molt oblit a l’uníson, perquè si no fos així se’ns faria impossible viure davant la brutalitat, la barbàrie, la injustícia, que és un dels angles del sostre de la vida, no conservant al mateix temps la bondat, la misericòrdia, l’afecte, el respecte, la tendresa humana, en definitiva.
I, certament, aquí no puc deixar d’esmentar que portar bastó no és només un signe del segle XX, jo crec que és quelcom inherent de l’ésser humà mentre trepitja aquesta terra, siguin un tros de llenya llarg o llarguer per ajudar o sostenir el cos, o com a signe d’autoritat, o element de joc, o arma per tupar.
I, és clar, que hi ha bastons de fusta, d’ivori o d’or, però sobretot hi ha els suports dels braços de les persones humanes dedicades en exclusiva a tenir cura de la mobilitat o sostenibilitat a la vellesa en centres i residències. I cada dia es necessitaran més aquests braços humans de persones més joves, com les que existeixen també al nostre país. Avui, però, em permetran que, de manera especial, em refereixi a les persones de la residència Clara Rabassa, que enguany commemoren els 25 anys de la seva professionalitat i treball, no exemptes de vocació a la qual mai no agrairem de manera suficient que siguin els bastons del cor, de l’esperit, amb dedicació i disponibilitat professional i humana envers les persones grans. Fer de bastons humans per a persones humanes, per a persones grans i que des del seu inici fins avui n’han fet una dedicació plena d’afecte i de respecte.
Tots som criatures d’amor, de compassió. I no som el centre del món. El més important que la societat pot propiciar és la salut i l’educació. La residència privada Clara Rabassa, com la tasca que també fan les institucions públiques i les persones que ho porten a terme, és cabdal per a ser justos amb persones que porten bastó, i que cada dia en són més.
És a dir, saber que tots estem junts tan en la felicitat com en el patiment. Gràcies.
Etiquetes
  • #1 Ausiàs March
    (17/12/17 10:03)

    A banda de la transmissió del saber i l'estima, molts avis han estat el coixí fonamental de moltes famílies en temps de crisi. Sortosament no totes les cultures tenen la mateixa percepció que la nostra pel que fa a l'arraconament dels avis i els situen com a centre de saviesa. Felicitats per l'article Sr. Morell

    Respondre
1
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477