Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Alta gastronomia literària

Actualitzada 04/12/2017 a les 06:42
El poeta Manel Gibert s’ha llançat a la prosa amb una col·lecció de vint-i-set relats gens convencional en la temàtica, però sobretot en l’estil, el llenguatge i l’ordre que demana segueix el lector. Aquest darrer el detalla a l’índex, on les històries es classifiquen seguint la seva lògica personal i no la numeració de les pàgines.
Ens demana que comencem per la 15, continuem per la 165, tornem enrere a la 83, avancem fins a la 105, i així successivament. És una proposta original, tot i que no absolutament insòlita. Ja afirma la dita que res no és nou sota el sol. L’espanyol Enrique Jardiel Poncela ja proposava un exercici molt semblant, però invers, a la seva darrera novel·la La tournée de Dios, publicada l’any 32 del segle passat, que començava pel capítol 20, i anava saltant els següents, segons l’explicació donada al pròleg, on deia –en traducció lliure–:
“El que fins ara no s’havia fet i he trobat natural és numerar [les pàgines] segons la cronologia dels fets que es relaten. Pel que fa a la resta, el fil de la història es desenvolupa normalment i la seva lectura, tal com apareix, és senzilla, rítmica i adient per a lectors tranquils i sedentaris.”
“Tanmateix, hi ha lectors inquiets i d’imaginació ardent, als quals repugnarà la forma normal de llegir i els recomano, encantat, dos sistemes nous, que són els següents. Primer, llegir saltant de capítol en capítol, cercant l’1, després el 2, més tard el 3, i etc.”
“Segon, desenquadernar l’exemplar, alterar les pàgines fins a situar ordenadament els capítols, encomanar un nou relligat de manera correlativa i aleshores començar a llegir.”
“Finalment, encara hi ha un altre sistema: agafar el llibre sense llegir-lo i llençar-lo pel balcó.”
No recomanem aplicar cap de les dues darreres alternatives ofertes per Jardiel a aquest llibre de Gibert, especialment la de renunciar a l’avança tot llençant-lo pel balcó o la finestra. Això suposaria una pèrdua irreparable. Estem d’acord que aquest Vertigen és per a lectors sedentaris o, com a mínim, tranquils. No d’aquells que s’empassen les pàgines a ritme sincopat, de best-seller, sinó dels que volen assaborir, i aprofundir fins al moll de l’os de cada paraula, i de cada frase. Com acostuma a passar en les compilacions de narrativa –relativament– breu, hi ha històries de tot gènere i mena; tràgiques, dramàtiques i directament humorístiques, tot i que l’humor i la ironia, com l’empatia amb els personatges, es poden trobar pràcticament en tots i cadascun, amb la intel·ligent subtilesa amb la qual s’autodefinia una publicació del segle passat com “la revista més audaç per al lector més intel·ligent”.
I com també és habitual, la subjectivitat de qui llegeix trobarà més atractives i satisfactòries i més narracions que unes altres en funció de la proximitat a les experiències pròpies, o de persones properes, o de la preferència per un gènere o l’altre.
Per esmentar un parell d’exemples. Hi ha el de ciència-ficció, potser un dels que ofereix la lectura més senzilla, juntament amb la paròdia de “l’emissora més escoltada al país” (Villaró dixit, hiperbòlicament) amb el títol La ràdio en colors. I també l’intricat Cavallino rampante amb les paraules que estalvien caràcters, en l’argot propi dels joves usuaris de mòbils, de tan àgil seguiment per a ells com dificultós per a la gent magna.
Podríem parlar, un per un, del contingut i la forma d’aquests relats, massa nombrosos per aital empresa en aquest curt espai –recordem que en són 23– però la impressió, en acabar, és que hem passat un seguit d’estones gaudint dels reptes satisfactoris que ens plateja el Manel, tot demanant-nos l’esforç de participar, d’implicar-nos, en la seva creació. Potser necessàriament amb un diccionari a la mà.
Perquè una altra de les característiques d’aquesta obra és la complexitat del lèxic, on tan bon punt ensopeguem amb andorranismes tradicionals, com ara el voliva, amb les mostres de la mixtura d’un catanyol complex, però intel·ligible, o mots recollits de ple pel normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans. De vegades, segons confessava l’escriptor, havent recorregut a expertises lingüístiques.
Amb tot plegat, la impressió que deixa el final de la lectura, en l’ordre suggerit per l’índex, és, efectivament, el d’un vertigen, d’una immersió en un món –o mons– diversos del que vivim cada dia –o no tant–. Però sobretot és el d’haver assaborit un plat d’alta gastronomia literària, als antípodes de tant menjar ràpid com s’edita –i sovint immerescudament– triomfa. Com gairebé tot el que reclama cert esforç –que tampoc és tant– compensa amb escreix. I convida a la relectura.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477