Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Quan passen el Cantó

El servei de transport ha esdevingut amb els anys una eina sense la qual la vida dels pobles de muntanya entre Adrall i Sort costaria més de portar
Actualitzada 24/11/2017 a les 20:45
Atacar el port del Cantó des de la ribera del Segre ens suposa agafar el trencall a Adrall i després de travessar el riu de Castellbò, començar tota una tirallonga de revolts en pujada que per als no-avesats representa un recordatori de com has de fer canvi de marxa i posar atenció a les giragonses. El primer tram de la carretera que així va anguilejant, a tort i a dret, el trobem des de sota mateix de la Parròquia d’Hortó i fins a les envistes d’Avellanet, on ja havent guanyat alçada, la carretera s’adreça i enfila clarament cap a ponent. A mà esquerra se’ns obre enfonsat el terme de les Valls d’Aguilar i passat Pallerols, deixem el trencall que ens portaria a Cassovall i al Monestir, a l’indret on hi havia hagut les dependències monacals de Santa Cecília d’Elins, monestir estudiat en tots els aspectes, històric i geogràfic, pel nostre consoci Climent Miró. Acarats ja a l’obaga de Canturri, nom que ens evoca antigor i records per l’amic Pere Canturri, guanyem la Creu de Guils i ja al fons, endevinem el coll del Cantó que ens espera amb l’esperit amatent i obert. Les roques i terres rogenques que es barregen amb el verd dels englevats o amb el blanc de la neu, sia hivern o no, a la banda de sota, i els pins que ens queden a la part de sobre, ens acompanyaran en el nostre ja més lleuger i animat darrer tram de carretera fins a arribar al punt més alt, per seguir des de dalt en baixada pel vessant pallarès i arribar a Sort, tot passant per Rubió, que viu i respira amb l’escalfor del sol i saludant les restes medievals del poblat de Santa Creu de Llagunes, ara dit despoblat, perquè tret de les pedres dels murs i de sargantanes i llangardaixos no hi ha ningú. Els antics que hi habitaren van assentar-se als bancals de Llagunes, on l’aigua i la terra els donaren més bon viure. I després de quatre giragonses més, avall, i tot veient a l’altre costat de vall aquell poble aturonat que és Tornafort, ja seguim de dret a Vilamur, cap conegut i històric del vescomtat de Vilamur. Saludada i deixada la vila a esquerra, ara sí que davallar fins a Sort no té aturador. Amb la fesomia alterosa i pelada de Montsent de Pallars com a teló de fons, baixem lleugers i atents als trams obacs a l’hivern, que fan la carretera humida. El trencall d’Embonui ens avisa que som en terres on de segles s’hi ha mogut cultures molt antigues i que els noms han quedat per deixar-ne testimoni. Abans d’arribar a Sort, la font de la Matraca sermoneja a glopades com si ens recordés els cops que hem posat el peu al pedal del fre des del capdamunt del port.

El camí de retorn des de Sort a Adrall, ens fa passar pels mateixos indrets, però si d’anada cap al Pallars la vista apama muntanya propera, la tornada cap a l’Alt Urgell allarga molt més enllà l’horitzó. La serra de Cadí i les capçaleres cerdanes de Puigmal, més la serra del Port del Comte, Montsec de Tost, Ares i Turp, i els calms de les andorranes alçades lauredianes compartides amb Arcavell i Bescaran, ens sadollen la vista i ens fan emocionar. Aquestes vistes i aquest camí, fa vint anys que el fa cada dia el servei de taxi anomenat Passem el Cantó. Va ser una iniciativa del Consell Comarcal de l’Alt Urgell i el del Pallars Sobirà per enllaçar les dues riberes, millor dit, per enllaçar la gent dels pobles de les dues riberes que viuen al llarg del recorregut de la carretera del Cantó, per tal que poguessin anar a la Seu d’Urgell o a Sort. En un principi, el servei de transport de viatgers valgué també per a joves que estudiaven a la Seu. Amb els anys, ha esdevingut una eina sense la qual la vida dels pobles de muntanya entre Adrall i Sort costaria més de portar.

Quan passem el Cantó, a cavall del nostre auto o amb el taxi del servei, que us recomano perquè podreu estar atents al paisatge, ara tenim un motiu més per aturar-nos a dalt del port. Diumenge passat, en commemoració dels vint anys d’aquesta línia de transport de viatgers, va ser inaugurada oficialment la pedra dreta que, recordant el menhir que hi hagué fins als anys setanta del segle passat i que algú va trencar i fer fonedís, hem plantat a tall de fita principal, perquè així els ulls i l’esperit i els ànims que ens menen, puguin tenir-hi una estona d’enfortiment i de serenor. A pocs metres de la pedra dreta, hi teniu un pedrís posat per tal que seure-hi us faci encara més plaent el batec del cor i l’amor al terral que notem quan passem el Cantó.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477