Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

La visita dels delegats permanents

Aquell dia, sempre se seguia el mateix protocol. Els síndics, abillats amb la capa i el bicorni, i el Sr. veguer anaven a rebre el delegat permanent a la frontera del Pas
Actualitzada 23/11/2017 a les 06:55
    Denisa Font Torres
Després del 50è aniversari de la vinguda del primer Copríncep francès, el general De Gaulle, recordat en l’excel·lent article del M. I. Sr. síndic general sobre els coprínceps, així com el del Sr. Joan Massa, voldria aportar la meva memòria sobre el que he viscut de ben a prop en les visites dels delegats permanents, institució avui desapareguda però que durant segles va representar un veritable poder identitari del nostre país. Del meu record de 32 anys de mestra a l’escola de Canillo des de l’any 1965, he rebut unes cinc vegades els delegats permanents, alhora prefectes dels Pirineus Orientals i representants del Copríncep francès: des dels senyors Jacques Freines, Gilbert Carrere, Robert Pujol, Francis Boot i d’altres, fins a l’últim abans de la Constitució el 1993, el Sr. Pierre Steinmetz. Aquell dia, sempre se seguia el mateix protocol. Els síndics, abillats amb la capa i el bicorni, i el Sr. veguer anaven a rebre el delegat permanent a la frontera del Pas de la Casa, que venia amb cotxe de Perpinyà amb la seva comitiva: els gendarmes, el secretari Sr. Martí Meifren, etcè­tera. Un cop a Andorra, s’incorporava al vehicle oficial dels síndics, i la primera parada era a Canillo, on, a l’entrada del poble, s’havia construït un arc de triomf amb branques de pi (a d’altres parròquies era amb boixos). El síndic presentava el delegat permanent al cònsol, i tot seguit els nens i nenes de les escoles, fent onejar banderetes andorranes i franceses, cantaven l’himne francès (La Marsellesa) i l’himne andorrà. Tot seguit, una nena vestida d’andorrana anava a recitar-li uns versos de benvinguda en francès i un nen portava un ram de flors a la senyora del delegat permanent. D’aquestes nenes recordo la Martina Mandicó, la Lurdes Font, la Remei Rossa, la Meritxell Palmitjavila, la Meritxell Torres o la Marta Torres. Després, el cònsol el presentava a tots els consellers del comú i de la Vall, i també al Sr. rector, tots al costat dret, i tot seguit venia a saludar els mestres i altres persones. Recordo que la Sra. Pla (la Madama), que va ser la fundadora de l’escola francesa de Canillo, també assistia a la cerimònia. La Madama havia rebut diverses condecoracions de França, entre les quals l’Orde Nacional del Mèrit, i portava les insígnies a la solapa de la jaqueta, i el delegat permanent sempre anava a felicitar-la. Després feien els parlaments el cònsol en català i el delegat permanent en francès. Sempre hi havia un traductor darrere el delegat permanent que traduïa les paraules del cònsol. Un cop acabats aquests actes, les autoritats pujaven als cotxes i anaven fins a Meritxell, on la senyora del delegat permanent deixava el ram de flors als peus de la verge, i tot seguit anaven fins a Encamp, on es repetia un acte similar. Després se seguia fins a Escaldes, on també es parava tot i que encara no era par­ròquia, sinó quart, i finalment a Andorra la Vella, davant del comú, on era rebut pel comú i tots els consellers generals, abillats amb la capa i el tricorni. D’allí, es dirigien cap a Casa de la Vall, on es repetien els discursos i s’immortalitzava aquell dia amb la tradicional foto a les escales vora Casa de la Vall. Havent dinat, anaven a Sant Julià, a la Massana i a Ordino, abans de retornar a França, acompanyat fins a la frontera per les mateixes autoritats. Com a anècdota, recordo que en una ocasió el cònsol d’Escaldes no va voler que es cantés La Marsellesa, sinó només l’himne andorrà. La directora de l’escola francesa d’Escaldes, Mme. Pi, s’hi va negar i va voler seguir la tradició per respecte al delegat permanent, i en lloc de cantar una única estrofa de La Marsellesa com sempre es feia en va fer cantar dos! Aquestes vivències i records es remunten ja prop de 50 anys, i segur que són ben vius a la memòria de moltes persones que van participar en aquests actes, molts dels quals alumnes, nens i nenes, alguns dels quals han estat o són avui consellers o conselleres, i que amb 9 o 10 anys anaven a saludar el representant dels coprínceps. Potser per a alguns, amb ulls del present, aquestes cerimònies es veuran com a arcaiques o com un símbol del vassallatge del poble andorrà cap als coprínceps. Però el que no hem d’oblidar mai és d’on venim i com s’ha forjat la nostra història, preservant el respecte a les institucions que ens han permès sobreviure com a país i mantenint tradicions que salvaguarden la nostra identitat. Només amb la humilitat i la consciència de la petitesa de la nostra existència com a persones, per davant dels segles d’història del nostre país, posarem en valor el llegat i els costums dels nostres avantpassats, que ens han permès assolir el país que avui tenim i gaudim.
Etiquetes
  • #2 Maria Marquet Mandicó
    (27/11/17 23:05)

    Gràcies Denisa. Per a aquells que ja tenim una edat ens invites a recordar un episodis del nostre passat, viscut amb alegria, solemnitat, respecte...
    Per als joves, els descobreixes uns moments de la nostra història, unes tradicions entranyables, que ja no tornaran . Moments però que han contribuït a escriure unes pàgines del nostre país, un país tan singular com és el nostre.

    Respondre
  • #1 Andorrà
    (24/11/17 12:49)

    Moltes Gracies Senyora Denisa per ajudar no a recordar aquella Andorra que hem conegut i que malhauradament alguns no la recorden o simplement han arribat mes tard al nostre país .
    les nostres tradicions formen part de l historia d Andorra i an de quedar escrites en algún lloc.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477