Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Escriure cartes és d'un altre temps?

Actualitzada 05/11/2017 a les 06:36
    Antoni Morell
Abans se’n deia, dins de la literatura, gènere epistolar. No en va, al llarg de la història de la literatura hi ha obres que han traspassat la porta dels temps. Les Cartes de Pau de Tars a les comunitats cristianes primitives, Les cartes o epístoles d’Horaci són exemples del gènere en l’antiguitat. Al renaixement, Petrarca va escriure cartes per exemple a Ciceró i a Sant Agustí, per no sentir-se tan sol. Erasme, amb centenars de cartes, treballà de manera acurada el gènere epistolar.
Durant el segle XVIII, Montesquieu les utilitzà com a recurs literari per fer crítica sociopolítica, amb les seves famoses Cartes Perses que a Espanya, José Cadalso imità amb les seves Cartas Marruecas.
Galdós, Juan Valera, i la no menys famosa Carta al general Franco, de Fernando Arra- bal des de França, són altres exemples.
Novel·les escrites amb el mecanisme narratiu de les cartes, com Les amistats perilloses de Pierre Choderlos de Laclos, o la primera part de Pepita Jiménez, de Juan Valera, o la Novel·la en nou cartes, de Dostoievski.
Correspondència entre escriptors (Max Aub), o entre científics (cartes d’Arquimedes) són nombrosos exemples d’un gènere literari que, “a dia d’avui” –quina frase tan buida, i tan repetida a les televisions– sembla que utilitzen molt pocs.
M’imagino que un dia o altre (o ja es fa, i no me n’he assabentat!) es publicaran llibres amb correspondència buida i atrotinada de Twitter, Whats­App, i altres semblants...
Jo continuo escrivint cartes, i mentre em quedi un xic d’esma ho continuaré fent. No es poden enllestir afectes, sentiments, respectes, plaers i dolors amb Twitter, WhatsApp i companyia. Em sembla molt adient aquesta mena d’enginys per “quedar”, com abans es deia, i per avisar que et venen a robar o a detenir; també per barallar-se, adreçant-se tota mena de grolleries, per excitar-te, insultar-te o despertar-te. Jo no podria –respecto tot el possible, però no tot– estimar, odiar, o presentar-me o despresentar-me amb Twitter, per exemple. Necessito paper blanc al davant i escriure i corregir i ampliar o sintetitzar els meus sentiments. Necessito estimar o menysprear amb paper i ploma.
Escriure cartes, com escriure en general, és posar paraules i/o treure-les. Escriure cartes, també vol dir rebre-les. He de confessar-los que moltes persones agraeixen acollir cartes, així m’ho han fet arribar i fins i tot les conserven, em diuen, segurament perquè avui s’ha convertit en quelcom que és fruit d’una rara avis, com jo mateix, en un món on el llenguatge que sovint s’utilitza és el de les televisions escombraries, grolleres, i on l’important és qui és més p..., o més m... –inclosos en horaris que en diuen, plens d’hipocresia, “horaris protegits”.
Conservo centenars de cartes de persones conegudes, “importants” o no, però sí que són de persones que en rellegir-les i acaronar-les en el paper en el qual van traçar els seus mots, em produeixen emoció, quelcom estrany que, potser és tot plegat producte d’una concepció cultural i res més, però a mi em serveixen, i molt. I m’adono que a altres persones els produeix el mateix, ho manifestin o no. O bé per pudor mal entès, o per por de ser una “carrossa” en un món on tot és un teclat i no precisament virtuós dessota les mans d’artistes consagrats. On fins i tot, per ser més ràpid, diuen, els utilitzen polítics sovint inexpressius o menys que es “parlen” per mitjà de Twitter. Bé, darrerament, al regne d’Espa-nya, uns determinats polítics han emprat el sistema epistolar, però no precisament per expressar-se amor o comprensió. Tot plegat, però, ha durat menys que el vol de l’àliga.
Això sí, també es poden escriure cartes oficials per passar a la història –quina història, se-nyor?– amb ultimàtums o pròr­rogues d’ultimàtums. Si no, que ho preguntin als presidents del Regne d’Espanya i de la Generalitat de Catalunya. Deu ser que les cartes, avui, només serveixen per atorgar oficialitat?
En canvi, jo penso que la carta és sinònim de repòs, de reflexió, d’intimitat, de respecte i afecte. De cercar el terme just i apropiat. D’intentar no dir bajanades, o estirabots o no fer el passerell.
Per donar un condol, jo només ho puc fer abraçant una persona, i si no és possible, per mitjà d’una carta sentida, pensada, no burocràtica. No podria fer-ho, de cap manera per Twitter, em sembla, o prement tecles, amb el perill d’errar. Per altra part la carta i els seus sentiments no els pots esborrar. Esquinçar-la sí, però això ja exigeix una voluntat molt expressa, conscient, aberrant o no. Tanmateix sempre romandran els bocins de paper trencat...
I si desaparegués el paper, em pregunten? Doncs ho faria cridant als quatre vents, o plaçant-me-les a quatre cantonades.
És a dir, que una carta es pot esquinçar o llençar, però mai esborrar, per substituir-la per una altra, damunt de la primera. Aquesta és una diferència clau, entre la carta i el Twitter o el WhatsApp.
La fredor, per a mi, és una altra característica que m’atordeix. Una carta, com un poema bo, es crea i recrea, es corregeix per cercar el que et sembla que es mereix la persona que rebrà els teus mots que només són per a ella. Són personalitzats.
Rellegia aquests dies la cor­respondència entre el gran poeta Pier Paolo Pasolini amb diversos personatges cabdals per preparar el seu magnífic film L’evangeli segons Mateu.
Eren els anys 60-70, i per tant no és pas el temps sinó nosaltres els qui hem canviat molt. De la lectura d’aquestes cartes de Pasolini n’ha nascut aquest breu comentari sobre escriure cartes, avui.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477