Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Parròquies i Constitució

Les noves lleis de competències i transferències intenten racionalitzar el mapa saturat de les administracions comunals
Actualitzada 02/11/2017 a les 20:13
L’últim obstacle de la comissió tripartida per tancar el text de la Constitució actual per unanimitat del Consell no van ser les figures dels caps d’Estat, ni la nacionalitat, ni la justícia i els tribunals, per esmentar elements claus del sistema politicojurídic. Fins a l’últim moment, el conseller d’Ordino Enric Dolsa mantenia que el redactat era centralista, en detriment del poder de les parròquies, i quan finalment va cedir en favor de la unanimitat desitjada va declarar a la premsa: “Ha guanyat Andorra la Vella.”

No és estrany, doncs, el fort debat a l’entorn de les noves lleis de competències dels comuns i de les transferències de capital necessàries per exercir-les. Les tensions i reclamacions entre administracions i institucions centrals i les territorials són habituals a gairebé tots els estats europeus –no cal anar gaire lluny–, com les reclamacions de fons per atendre la capitalitat o les peculiaritats d’algun dels àmbits locals, aquí sovint Sant Julià de Lòria, on fins i tot s’han vingut configurant habitualment forces polítiques volgudament diferenciades dels grans partits nacionals, tot i que després es coalitzin.

I tanmateix les dificultats s’han tornat a superar, en una mostra més de la capacitat de concordar els afers principals de la legislació, i de la prioritat que finalment s’imposa de l’interès general. L’acord es va fer al Consell, amb la cessió dels vots necessaris de liberals lauredians.

Resta, però, el dubte sobre un eventual recurs d’inconstitucionalitat, promogut des de part de l’oposició, amb la base de l’informe sobre la suposada contradicció entre aspectes de la nova llei i de la Carta Magna, elaborat pel jurista i catedràtic Miguel Ángel Aparicio, amb tota l’autoritat moral de qui va ser un dels pares tècnics de la llei de lleis vigent des d’aviat farà 25 anys, amb l’argument que amb la norma aprovada “es pren als comuns la competència sobre el sòl”.

Semblaria sobrer recordar, per coneguda, la tradició parroquialista que inspira la pervivència dels poders comunals i dels corresponents aparells polítics i administratius. Però potser no tant que el Consell General es configurava, fins al sistema actual, amb representació directa i única dels territoris, amb quatre per a cadascun dels sis, i després set, fins al punt que també se l’anomenava Consell dels 24, després dels 28, amb la incorporació de la segregada parròquia d’Escaldes-Engordany, el juny del 1978 del segle passat, amb un altre aniversari rodó al caure, de quatre dècades.

Un element de geografia comparativa que de vegades es fa servir, sobretot com a explicació per a catalans, és que amb una població força semblant a Igualada, la capital de l’Anoia, la nostra ciutadania ha de fer (hem de fer) front al manteniment de vuit administracions pròpies. Una altra dada: si fem servir dades publicades en aquest mateix Diari –tret, com sempre, de fallida de la memòria– trobem un pressupost general per a l’any vinent que es projecta amb una despesa de 437 milions, i que fa unes quantes setmanes es xifrava la despesa destinada al conjunt de treballadors públics en 227 milions. Tot plegat, els comptes previstos tornaran a comportar 25 milions de dèficit.

S’ha explicat que aquesta quantitat negativa només equival a l’u per cent del producte interior brut. Només un punt, però que caldrà afegir al deute acumulat de bastants anys anteriors, des que va passar l’època de l’esplendor econòmic, de les vaques grasses.
Sembla evident que, no tan a la llarga, aquest increment dels números vermells, any rere any, arribarà a ser insostenible, a portar cap a una fallida tècnica. Les noves lleis aprovades busquen evitar, amb uns nous límits, les facultats i les despeses dels comuns, tot i la persistència de la tradició parroquialista que, mentre es mantingui assumida, no permetrà una reforma centralitzadora, o de fusions entre administracions comunals, perquè no hi ha fórmules reconegudes com a aplicables.

Afegim a això la impossibilitat de la reducció dels funcionariats, tantes vegades reclamada, per una comunitat tan minsa en persones i que tanmateix ha d’afegir als òrgans d’administració interna l’aparell d’un Estat membre de la comunitat internacional i en camí de signar un tractat d’associació amb la Unió Europea, tot i la mesura en la creació dels elements per a l’activitat exterior.

I encara més, cal sumar els grans dèficits propis dels estats del benestar, com ara les branques de la Seguretat Social, de salut i pensions, que han obligat a redactar una reforma de la primera i que, també com a l’entorn geopolític, portarà a restriccions o més capitalització de la segona. Ja havia fet l’advertència –una més– l’excap de Govern Òscar Ribas. Per molt que la crisi sigui veritablement superada, les coses ja no tornaran mai a ser com abans (com en els millors temps), Mala peça al teler, aquest altre canvi climàtic que és el de l’economia.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477