Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La seca, la meca i...

Les banderes dels pares

Actualitzada 09/10/2017 a les 20:57
Sí, el gran Cristiano Ronaldo (i companyia) ha passat per Andor­ra. Durant les poques hores que va habitar entre nosaltres, hom no podia evitar pensar què estava fent, per on passava, si hi havia alguna possibilitat, per remota que fos, de coincidir en espai públic i demanar-li la mercè d’una selfie. No va ser possible: els cavallers han de vetllar armes abans de la contesa, i, per previsible que fos a priori el resultat, els marcadors comencen zero a zero i –no ho oblidem– el futbol és així, com deia Zaratustra. Vaig passar pels voltants de l’estadi abans de començar el partit. Naturalment, hi havia moltes banderes portugueses (i poques d’andorranes, tan neutrals cromàticament i política). Vivim temps en què les banderes són –o substitueixen– veus. Al dar­rere d’una bandera hi ha una persona, amb consciència, enteniment i voluntat, que hi projecta la seva ideologia o identitat. Les banderes es compten, es branden, es fan onejar, es converteixen en capes de superheroi o es cremen en acte de revenja o provocació. Generen simpaties o rebuig. Hi ha, fins i tot, molta gent que assegura que moriria per elles. Des que, cap allà al segle XII, les van inventar els nobles per poder-se identificar en la confusió del combat, les banderes han sublimat sentiments, han fet de catalitzador, d’altaveu.

Carreguen raons i revenges, pulsions reivindicatives, il·lusions i esperances. I sempre arrosseguen el pòsit, sovint insuportable, de la història.

Complicat de gestionar, però res que la democràcia i la cultura no pugui resoldre.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477