Vivim dies estranys, immersos en una estranya confusió, marcats per l’efervescent setembre català, que sacseja velles estructures que semblaven eternes. Paradoxalment, el fet que tinguem una provisió gairebé il·limitada i immediata d’informació només fa que incrementar la sensació d’irrealitat, perquè els inputs contradictoris ens arriben per totes bandes. Algú va dir que, en cas de conflicte, qui primer rep és la veritat. Des dels llimbs andorrans hom pot pretendre viure embolicat en la capa de proverbial neutralitat que ha protegit el país durant segles, però això no farà que la realitat es modifiqui i s’ajusti sense grinyolar als nostres desitjos. Una desfilada pels diferents noticiaris televisius espanyols ens projectarà en universos paral·lels. No és qüestió de matís, de percepció, ni tan sols d’un legítim biaix ideològic: pura agitació i propaganda al servei d’un discurs que ha de triomfar al preu que sigui. Durant aquests temps convulsos no puc deixar de pensar en don Francisco de Zamora, jutge de la Real Audiència a Barcelona, que durant els darrers anys del segle XVIII va dedicar-se a crear una xarxa d’espies al llarg del Pirineu –Andorra inclosa–, per combatre els revolucionaris francesos. Sabia que el control de la informació era essencial per als seus objectius polítics. La correspondència de don Franciso amb el ministre Godoy és suculenta. Don Francisco era un personatge tenaç, obsessiu, obcecat. Tenia una missió, i res no havia d’interposar-se al seu determini, al preu que fos. Més de dos segles després, hom té la sensació que l’èter digital és ple de Zamores, soldats d’una milícia invisible, tenaç, obsessiva i obcecada.