Dits

Hi ha coses que és millor que les expressin els dits. Igual que el desig es transmet pel nas a través de les olors, i el sexe es troba a la boca i el gust, cada sentit té una especialitat, que no sé si canvia a cada persona, però que no puc evitar destriar. Per això, per mi, la sensualitat és als dits, en un tacte que reconeix cada racó, cada camí invisible. Com si no n’hi hagués prou de veure, ensumar o llepar. Hi ha coses que s’han de tocar, fins i tot de forma subtil. Recordo allò que ma mare no es cansava de repetir cada cop que anàvem a comprar i que jo em vaig cansar de sentir: “Tens els ulls als dits.” Una manera com una altra de dir-me que no toqués res. Els meus dits necessiten tocar per reconèixer textures, calideses, consistències amagades dels ulls. Com una nena petita. I recordo algunes de les coses que he tocat aquest estiu amb plena consciència de passar-hi per sobre, de fer-les meves, en certa manera. Com la sorra entre els dits, com el trencar de les ones als peus, el calfred d’una alenada càlida al clatell, la pluja que em sorprenia qualsevol migdia camí d’enlloc. I tot plegat em fa pensar en aquelles coses que no m’agrada tocar, com la pell d’aquells homes i dones gripau –freda, tova i humida–, talment pernil dolç. En la llana entre les ungles o el cotó fluix entre les dents. El rebuf calent dels aires condicionats, la coïssor de les picades de mosquit, les boletes dels llençols vells de polièster. Crec que si pogués tocar amb els dits el meu estat d’ànim seria una mica tou i avellutat. Serà que ja s’acaba l’estiu i ensumo tardor.