El Pisuerga i Valladolid

Ni tinc cap màster en teoria de la comunicació, ni soc expert en semiòtica, ni res que se li sembli. Això sí, soc un privilegiat que té la sort de fer una feina que l’apassiona. I que per aquest motiu la respecta. Molt. Segurament per això he viscut amb estupor i vergonya el que ha passat aquesta setmana, sobretot (però no només), en el nostre entorn, amb les recents informacions (?) que han protagonitzat part del col·lectiu del qual formo part, cossos de seguretat, ens d’intel·ligència, poders polítics, fàctics, perfils de xarxes socials, etcètera. En la meva opinió, vivim (patim, seria més exacte) un moment crític, una època en què, sovint, l’acció de comunicar perd el seu sentit. No és un fet inèdit, però aquests dies hem viscut un aquelarre com pocs.

Alguna cosa no gira rodona si més que el fet noticiable en si és important la motivació, sense dissimular o camuflada, que hi ha al darrere de fer-lo públic. I dic això en referència tant als mitjans de comunicació com als protagonistes de l’actualitat. Fins i tot, a les pseudoinformacions o opinions que trobem a internet. Malauradament, crec que estem en aquest punt. I em preocupa. És directament una estafa comunicativa. Em sembla que volgudament s’ha articulat una mena de caos, del qual en sortirà beneficiat algú, suposo, que ha alterat el sentit lògic de les coses. Voler prostituir de forma intencionada una eina tan fantàstica com la de la comunicació és imperdonable. Situacions com aquestes fan que s’entengui perfectament que hi hagi gent que hagi perdut la confiança en aquest món. Aprofitar allò que el Pisuerga passa per Valladolid per al que no sigui un apunt de geografia no ho hauríem de permetre. Ningú.

I sí, cert, ja soc grandet per mostrar una posició tan innocent, tan naïf, sobre el tema. Qui ho pensi té raó. Només amb aquesta rebel·lia infantil, si voleu, es poden aturar els fàstics que et pugen a la gola en setmanes com aquesta.