Por

Aquests dies s’ha fet famosa la consigna “No tinc por” que algun il·luminat (l’espontaneïtat sempre sol ser instrumentalitzada) va concebre arran de l’atemptat de Barcelona. Doncs, què voleu que us digui, jo sí que en tinc. Tinc por i tinc pors, moltes. Si voleu, puc començar pel “m’agafa por del son com d’un forat pregon”, que deia Baudelaire (avui fa 150 anys que va morir, però poca gent se’n recorda) i puc acabar per “la por guarda la vinya” que intentaven inculcar-me els meus avantpassats sense tenir en compte que, si es guarda massa, ensulfatant-la i regant-la cada dia, la vinya es podreix.

La meva por és visceral, segurament tan poc raonada com la reacció d’aquell nen que es posava a tremolar i a plorar quan el pare el castigava sense especificar-li a quin càstig estava sotmès. Però alhora és tan palpable com la suor freda que m’amara o la tremolor que em fa dansar els músculs quan soc davant d’una situació qualsevol que me la provoca.

De què tinc por? De quasi tot i de gairebé res. No em fa por morir-me, però això no vol dir que em vulgui morir. Em fa por no poder sortir al carrer sense un ai al cor o amb pilones que em barrin el pas o policies que em vigilin. Em fa por que hi hagi gent que tingui els pebrots d’amenaçar-me (“Anar primer a l’especialista tindrà un càstig econòmic”, “Fumar provoca càncer”, “Si jugues l’as d’oros et fallaré de manilla”, “Si no creus en Déu aniràs a l’infern”, “Si no creus en Al·là et fotré una bomba al cul”, “L’onanisme provoca ceguesa”...) i em fa riure que hi hagi qui s’empassi aquestes estupideses: em resulta més car anar primer al metge de capçalera i després a l’especialista, el càncer el provoca el creixement tumoral dels teixits, em fallaràs de manilla si no tens cap oro ni cap altre trumfo, Déu i Al·là (l’únic i incommensurable, amb noms diferents) té altra feina (i molta) a banda de preocupar-se de si jo hi crec o no, la majoria de la gent de la societat actual és cega i em fa l’efecte que a molts dels seus integrants els aniria bé una bona rebolcada, a soles o amb companyia.

Que no tinc por? I tant que en tinc! Més que vergonya. Però hi ha una cosa que em fa més por que la por: saber que en tinc, negar-la i no plantar-li cara.