Les presons que ens envolten, la majoria de vegades no són físiques. No són gàbies de ferro, ni habitacions de pedra humides i fosques tancades amb clau. Són obstacles mentals que ens autoimposem sense voler, potser sense saber-ho. Acostumem a moure’ns dins la nostra cel·la, un espai conegut i segur que pot ser més auster o sofisticat però que coincideix amb el que en diem zona de confort. Al meu voltat conec molts ocells que viuen en gàbies. Algunes són grans i ostentoses; altres, més senzilles, però tots ells estan encadenats a un passat a canvi de benestar i comoditats. Altres tenen la presó al seu lloc de treball, desterrats, comptant les hores per sortir del gris del dia a dia. Uns projecten les seves pròpies presons mentals en un turment existencial que els impedeix alçar la vista, veure a través de la boira. Esclaus d’una feina que no els agrada, d’un entorn en el qual no són feliços, d’un sense sentit... hi ha moltes modalitats de presoners. Sortir, travessar la porta, significa experimentar, arriscar, provar coses noves, i no sempre estem preparats per fer-ho. Els traumes del passat exerceixen de fantasmes del futur a la sortida del nostre refugi, i les ombres semblen més obscures quan travessem el llindar. Combatre, espasa en mà, la por, travessar el fossar i sentir l’olor de gespa humida o les espines que es claven als peus. L’essència de les sensacions està carregada de dos pols, i la combinació d’aquests forma part del model de l’experiència i el rumb dels nostres somnis dolços.