Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Anar, esperar, anar

Tres vies per mirar d’entendre millor el món que ens envolta
Actualitzada 18/08/2017 a les 20:42
Fumen tant com nosaltres. O potser més. I molts d’ells llancen les burilles al carrer. Passa el mateix amb el tema gossos. Pixen més o menys on volen i ningú hi aboca aigua després, i pel que fa a les caques n’he vist tants que les recollien com dels que es feien els ornis. Ara bé, el respecte a la propietat dels altres no cal senyalitzar-lo, i a les zones rurals –però tu­rís­tiques– els supermercats deixen encara les paradetes muntades fora i no sembla que ningú se n’aprofiti. Tenen uns carrils bici fantàstics –no el pam i mig interruptus nostre–. Moltes oficines de turisme tanquen al migdia i també els diumenges –en plena temporada alta!– i, en general, senyalitzen de manera molt precària. Molta gent no parla anglès, ni francès ni cap altra llengua, i dels que en parlen molts es troben al nivell Macarrònic 2. Me n’he trobat d’esquerps i de simpatiquíssims i cap de capquadrat, malgrat el tòpic. Un amic meu que viu aquí diu que només saben fer bé els cotxes, que en la resta són molt sapastres. No aniria tan lluny, però no es difícil trobar-se amb situacions amb una organització força millorable i no he vist encara, en tres setmanes, cap solució especialment creativa... En qualsevol cas, no són superhomes ni superdones. Els Andreas, Jana, Mario i Hilda que m’he anat trobant pel sud d’Alemanya i per la Suïssa germanòfona m’han semblat del més normal, una bona notícia per a la nostra autoestima. La Paquita li compra la llet sense lactosa per als seus nets. I els gelats per fer les postres. En Ramon li compra les cerveses, les patates i les olives els dies de partit. A l’inici –a l’època del locutori, quan només venia cervesa en llauna i poca cosa més– era “el paqui”; ara és “el xicot paquistanès” (“que és simpatiquíssim”), amb qui la fan petar tot sovint i amb qui es pregunten per la família. Comparteix tram de carrer amb la pastisseria Núria i amb el bar La Esperanza i entre els tres formen un fris amb la història migratòria de Mataró, demostrant, de passada, que per superar els rebutjos inicials, només cal temps. Es fa dir Bandi (cuca de llum) i ha d’utilitzar pseudònim per poder escriure i que no el pelin. I gràcies a ell i als seus contes (L’acusació, edicions del Periscopi) podem entendre una mica millor com es viu a Corea del Nord.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477