Les punxes de la gavernera

Vet aquí que una vegada hi havia una mare molt trista. No guanyava per a disgustos. Tenia un fill tan, tan entremaliat, que sempre pensava quina malesa podia fer, a qui podia molestar i perjudicar. Els veïns del carrer li deien que el seu fill Miquel –el nen es deia Miquel com el sant de l’església de Prats– era dolent. La mare es defensava:

–El meu Miquel no és dolent. El meu fill com tots els nens i nenes del món té un Petit Príncep a dins del cor.

A la bona mare li ho havia dit una veu que venia de l’Asteroide B612:

–El teu Miquel és molt entremaliat, sí! però no és dolent.

La mare feia tot el que podia en reprendre’l per conduir-lo al camí del bon viure. El Miquel no en feia cas. S’estimava més passar tot el dia amb el mòbil a la mà que escoltar els avisos afectuosos de la mare. A més, feia sovint el salt a l’escola. Es refugiava llargues hores del dia a la bassa que té la Valira a la sortida del poble de Canillo. Allí rumiava i pensava quina en podria fer, de dolenteria: burlar-se de la padrina que camina arrossegant els peus? Guixar els bancs del passeig del poble? Tocar el timbre dels pisos? Molestar les nenes? O pispar alguna cosa del supermercat, encara que aquest li va costar tot un matí al quartet de les rates.

La mare veia que la conducta del Miquel empitjorava. Amb el pare decidiren portar-lo al psicòleg. Feia dos mesos que la senyora mestra, el dia que va acabar la paciència amb el Miquel, els ho havia aconsellat.

El psicòleg és un senyor molt seriós que observa molt i parla poc. Fa moltes preguntes, diu just el que cal dir, ni una paraula més.

–Miri, bona mare, el seu fill té un cor molt bo. Tan bo que hi du un Petit Príncep. Hem d’aconseguir que aquest Petit Príncep aflori.

–Què puc fer, senyor psicòleg?

–No ho dubti. Dugui’l aquest estiu a colònies d’AINA.

El psicòleg agafa les mans del Miquel amb molta tendresa. Li demana:

–Miquel, no t’agradaria anar de colònies aquest estiu?

–Sí, senyor psicòleg.

El Miquel estava captivat pels animalets de la granja d’AINA, amb qui parlava cada dia en tornar de la bassa de la Valira de sant Joan de Caselles. La bona mare va intervenir amb una mirada humida:

–Senyor psicòleg, la meva feina no em permet anar a fer tres hores de cua des de les cinc del matí per inscriure el nen a AINA. A més, no tenim diners.

–Bona mare, ja em cuidaré de la inscripció del Miquel jo personalment.

La primera excursió de les colònies d’AINA és sempre al santuari de Meritxell pel camí ral. Surten de la casa de colònies per patrulles. Cada patrulla comprèn sis ainistes i un monitor. A cada tres-cents metre hi ha una prova de gimcana. El monitor segueix de cua d’ull en Miquel. En arribar a l’església de sant Miquel, el monitor obre l’església per contemplar el sant arcàngel. La prova de la gimcana consisteix a desxifrar les cinc pradel·les que ornen l’esglesiola romànica de transició. Reprenen el camí ral. És obligada l’aturada a la creu de Carlemany, que alguns canillencs li’n diuen creu de Meritxell. El monitor els convida dibuixar-la. La gimcana acabava a la gavernera de Meritxell. Mentre el monitor conta la llegenda: “Lo sis de gener del de segle XII enmig d’un gran tou de neu, florí la gavernera...” el Miquel, d’amagatotis, va per darrere per trencar-ne algunes branques. Arrencà en un plor. Escandalós.

–Què et passa, Miquel?, demana el monitor. Què són aquestes esgarrinxades? El monitor aprofita l’entremaliadura del Miquel per contar la història del Petit Príncep:

–Les flors són febles. Són senzilles. Es defensen com poden. I amb les seves punxes es creuen terribles...

Les flors són per admirar-les. Per olorar-les. Per estimar-les. El Petit Princep s’enfada:

–Hi ha persones en un planeta que no s’ha aturat mai a mirar fit a fit una flor. No ha olorat mai una rosa. No ha comptat mai les estrelles quan la nit estén el vel. No ha estimat mai els infants... només saben dir: “Soc un home seriós jo, soc un home seriós jo.”

La Mare de Déu de Meritxell va dir als andorrans: “Jo conec una flor única en tot el món, és la gaverna de la meva gavernera.” Es diu Jesús. “Entre les seves gavernes hi vaig fer el meu primer Santuari.”

“La Meritxell ens demana que estimem les flors. Hi ha milions i milions de roses que hem de protegir: però la rosa que estimem, que reguem, que protegim del fred i de la calor, que olorem, que ens emociona... és la meva rosa, es diu Meritxell”, sagrari de Jesús, l’amic més fidel. El monitor talla amb amor tres gavernes. Les confia al Miquel que ofrena a la Mare de Déu de Meritxell, mentre els companys li cantem “... belles flors i tendres plantes / encatifen vostre altar...”

La dolça Mare dels nens i nenes, la meva Confident, ens somriu: “Les flors cal mirar-les i olorar-les. Elles ens omplen de flaire i ens fan feliços.” Els ainistes espontàniament preguen a la seva Rosa de Meritxell: “Les flors cal mirar-les i olorar-les. Elles ens omplen de flaire i ens fan feliços.”

Em Miquel collí una gaverna per il·lustrar l’artístic dibuix de la gavernera que ha creat per a la seva mare!