Creia que després de veure Bloodline, serie original de Netflix, em seria difícil trobar una altra que em complagués tant com ho han fet les seves tres temporades, tot i que el darrer lliurament no té la força de les dues primeres temporades i reflecteix aquella tendència d’allargar sèries d’èxit innecessàriament. Malgrat això, Bloodline crea una atmosfera en la qual en cap moment l’espectador hi troba confort en una trama molt ben travada i un encertat repartiment d’actors. La banda sonora, genial. En acabar Bloodline reconec que em vaig quedar orfe de sèrie, com quan has llegit amb passió un llibre, t’ha fet bategar i has notat com la sang et corre per les venes i tens la necessitat imperiosa de trobar-ne un de nou que t’enganxi igual o més. De Bloodline vaig passar a Aquarius, una sèrie creada per a l’NBC que explora la vida i els assassinats del clan Manson, però... tot i gaudir-ne no em va aportar com a espectador el mateix que Bloodline. I sense preveure-ho en ple mes de juliol arriba Ozark, també original de Netflix... quina gran sèrie! Moltes similituds, no pel que fa a la trama, sinó per l’atmosfera que t’envaeix i perquè els seus personatges, igual que els del clan Rayburn, desperten poques simpaties o indiferència. Ozark serveix de refugi per a qui vol blanquejar diner, malfia del que ve de fora i no resol els problemes, sinó que els enquista. És una bona sèrie, potser no en el vessant més lúdic si busquem en època d’estiu coses refrescants que et distreguin sense haver de pensar gaire, però sí que ho és en la trama, en el paper dels seus actors –tots, absolutament tots–, i en els escenaris que dibuixa.