No es pot negar que Joan Viladomat ha fet trontollar totes les estructures de l’Estat en molt pocs dies: primer, la liquidació de Nevasa i per tant de la marca Grandvalira tal com la coneixem ara; segon, l’oferta a Ordino-Arcalís per ser el soci majoritari de Secnoa; i tercer, l’anunci d’abandonar l’esquí escolar. En qüestió d’un mes i mig, el soci majoritari de Saetde ha sacsejat la política aplicada al món de l’esquí al país i que romania adormida als llimbs, com si tot funcionés per inèrcia. I en aquest sacseig, materialitzat en la vista posada en el futur i no tant en el passat, ha forçat tothom a despertar-se i a replantejar-se quin ha de ser el rumb que ha d’agafar el món de la neu, entès com un dels pilars econòmics del país. De moment, a part de trobades bilaterals, ja s’ha fet una primera reunió dels cònsols de parròquies amb estacions d’esquí, així com el director general de Saetde, amb el Govern, de la qual, segons les declaracions a la sortida hauria estat “estratègica” per com s’ha d’enfocar el seu futur els propers 25 anys. Acabaran elaborant un full de ruta, diuen, i el Govern s’hauria compromès a pilotar-lo. Fa poc llegia un article de Xavier Antich en el qual explicava la diferència entre la perseverança i la tossuderia. En aquest cas, la perseverança rau a treballar perquè el món de la neu continuï sent un sector clau per a Andorra obrint nous camins per fer front a les necessitats de futur. La tossuderia seria creure que ja està tot fet i que n’hi ha prou de mantenir el que tenim. Antich ho resumeix dient que “La perseverança és sempre motor de la història; la tossuderia, la seva paràlisi”.