El vàter, com el de casa enlloc

Permeteu-me que avui faci un elogi i posi en el punt de mira una qüestió que a algú li pot semblar anecdòtica o fins i tot desagradable. Em refereixo al vàter, aquest lloc on anem cada dia (normalment una vegada) però en ocasions més sovint. De vàters n’hi ha molts, però com el de casa enlloc. M’explico. Jo per raons personals que no venen al cas hi vaig més sovint que moltes altres persones. Quan soc fora de casa he d’anar forçosament a un altre que no és el meu. I el primer que faig és comprovar si hi ha paper i en segon lloc que la tapa estigui neta. No tothom ho deixa com ho hauria de deixar: com si fos el de casa seva.

Jo tinc un amic que en aquest assumpte és molt primmirat. Si entra en un vàter d’un bar o restaurant i no està en condicions, és capaç d’aguantar-se fins que arriba a casa seva i fa les seves necessitats al seu vàter amb gust i plaer. Una vegada en tenia molta necessitat i era lluny de casa seva. I el vàter que tenia a disposició no estava en les condicions que havia d’estar o que a ell no li van semblar adients. Primerament va agafar un bon tros de paper i va netejar la tapa a consciència. Quan la va tenir ben neta s’hi va asseure sense tocar físicament la mateixa. És el que fa en aquests casos.

D’altres usuaris, en canvi, no tenen pas manies i no miren prim. Un cop l’han fet servir són incapaços de veure si el deixen en condicions higièniques. Tant els fa que el deixin moll i brut. Més d’una vegada he hagut de tirar la cadena perquè l’usuari anterior ni s’ha molestat de fer-ho. Una amiga meva té el costum que quan va a sopar a un restaurant abans de seure a taula se’n va al vàter a veure si està en condicions. Diu que si aquest és net i polit –i hi ha llocs que en tenen una cura especial, com una patena– és signe inequívoc que serem ben servits a taula. Fins i tot una vegada va demanar el llibre de reclamacions per queixar-se i, finalment, va convèncer els altres comensals de canviar de lloc. Jo fins aquí no hi arribo. El que faig des que vaig tenir un parell de sorpreses desagradables (per falta de paper) és portar-ne una mica a sobre. M’evito situacions incòmodes.

El que faig és dir-ho al personal, que ha d’estar al cas i reposar-lo. Penso en els que vindran darrere meu.

Una vegada, en un restaurant d’aquests de quatre estrelles, abans de començar a menjar, em dirigeixo al lavabo i vaig haver d’esperar un llarg moment per esperar tenir un vàter lliure, i resulta que la persona que en sortia no ho va deixar net. Tot el contrari. Paper per aquí, paper per allà... Vaig avisar el personal, que van enviar algú a deixar-ho tot tal com havia d’estar. Solucionat el problema vaig poder entrar-hi amb tota confiança.

Un cosí meu m’explicava que una vegada que en tenia molta necessitat va entrar en un lavabo d’un restaurant on hi havia molta gent i com era de suposar va trobar el vàter en males condicions. Va preferir fer esperar una bona estona la resta comensals, ja que va al·legar una urgència inajornable, va anar a casa seva en cotxe (sortosament no era massa lluny) i va fer el que havia de fer amb la confiança, el confort i la tranquil·litat que dona quan vas de ventre al teu vàter. Una bona excusa et pot treure d’un mal tràngol.

Anys enrere, quan hom viatjava fora del país i anava a la veïna França, el primer que enyoraves és tenir el teu vàter. Havies d’utilitzar les comunes sense poder asseure’t com en tenim costum. La comuna és molt higiènica. Ningú ho posa en dubte. Però és molt incòmode. En aquells moments pagaries una fortuna per tenir el teu vàter. Ara, aquest problema que abans el passava tothom quan era a França, s’ha solucionat, ja que hi ha autocars que tenen el seu propi vàter. I ja hi tornem a ser. No tothom –com deia– té la mateixa cura i ens entra aquelles manies, aquells tics que ens ho posen difícil. I no parlem dels vàters dels avions, que solen ser nets però petits i incòmodes, i a més fan molta remor i remor. Jo m’he trobat anant per aquests mons de Déu, que arribes amb autocar a un punt determinat per fer una parada i hi ha vàters per a homes i vàters per a dones. Els dels homes no solen crear gaires problemes, però el de les dones... s’hi forma una cua interminable. A vegades he vist dones que s’entaforen en els dels homes, doncs no aguanten tanta estona fent cua.

Últimament et demanen que no tiris les tovalloletes humides o –les dones– els tampons, per evitar embussades al vàter i que ho dipositis a un lloc a part.

I arribats a aquest punt, benvolguts lectors, he de fer una parada. Ja em dispensaran, però he d’anar al meu vàter.