Quan un adhesiu molesta

Diumenge. Quarts de deu del vespre. Frontera andorrana. Saludo (retòricament) la guàrdia civil de la duana i la policia nacional i arribo a la caseta dels policies andorrans. Una parella d’agents vigilen el trànsit de vehicles que passen. Un d’ells es fixa en la matrícula del meu cotxe i m’ordena que m’aturi. Em demana d’on vinc, i sense requerir cap tipus de documentació, em comunica que la matrícula (de l’Estat espanyol amb la E tapada per un CAT) és il·legal. Llavors m’informa que he de retirar els adhesius independentistes. En cas contrari l’única alternativa que tinc, diu, és girar cua i tornar per on he vingut. Aturo el cotxe a una vora, trec el parell de CAT, li faig saber a través d’un gest que he complert i em dona permís per marxar. Un cop a casa difonc els fets a través de dues piulades a Twitter.

Els missatges s’escampen com la pólvora. Començo a rebre tota mena de crítiques i repressions per part d’andorrans i mostres de rebuig i solidaritat per part de catalans. Es creen interminables picabaralles virtuals entre ambdues parts, que duren fins a la matinada i durant tot l’endemà, i decideixo no contestar la munió de gent que m’interpel·la directament. La quantitat d’amonestacions m’aclapara. El flux missatger és constant i cada minut apareixen comentaris nous. Impossible entrar en aquesta espiral, penso. Potser aquest article vol ser una contesta a tots ells, encara que tardana i amb la voluntat que el caràcter públic que té disculpi un silenci que alguns deuen haver trobat poruc.

En unes poques hores soc objecte d’atacs furiosos –amb amenaces velades incloses–, com si hagués comès el delicte més ignominiós. Un em diu “o t’adaptes o canvies de residència, però no pretenguis inculcar la teva ideologia política en un país que no té res a veure amb la vostra tonteria”. A banda de banalitzar una reivindicació política ben legítima com és l’independentisme, aquesta persona considera que dur un adhesiu al cotxe és imposar la meva ideologia mentre cau en el perillós principi totalitari del o t’ho empasses o emigres. Si no m’està bé el que hi ha, millor que marxi. Per a aquests individus, el meu pecat és voler seguir sent independentista en un territori que no és el meu. Quina pena constatar com alguns creuen que els de fora són benvinguts mentre no protestin. Calla i consent, si no ja saps on és la porta. Visca la diversitat!

I així mateix devia actuar l’agent que em va parar alertat únicament pel símbol CAT. Em va advertir dient que és il·legal perquè no pot justificar de cap altra manera que l’adhesiu faci nosa. La majoria de comentaris, emperò, es mostraven profundament molestos pel fet d’haver tingut la gosadia de conculcar la norma vigent. “Em sembla una subnormalada, i més fotre-li la culpa a la policia d’Andorra del vostre desconeixement de la llei”. “No es pot portar cap enganxina posada a la matrícula. Al voltant, posa-hi el que vulguis”. El CAT, ja em sap greu dir-ho, no és un emblema dels meus dibuixos animats preferits, del meu equip de futbol o del meu ídol musical. És la manifestació gràfica d’un anhel polític que és la llibertat del poble català, i com a tal considero lícit defensar-lo per damunt de la legalitat vigent a cada Estat. Alguns ho han comparat amb excedir el límit de velocitat: “Els mossos també, i molt sovint aturen cotxes andorrans per mirar si tenen multes o si portem l’AND. I pagues o el cotxe es queda retingut.” Si el meu pecat, dur un adhesiu a la matrícula, és equiparable a saltar-se el límit de velocitat, si us plau que em pengin directament a la plaça del Poble.

Alguns m’han referenciat l’article 181 del Codi de circulació que diu que “no s’hi poden inscriure [a la matrícula] ornaments o altres motius diferents dels reglamentaris”. El meu vehicle és de matrícula espanyola, però tot i així no crec que calgui justificar, perquè el fet de portar el CAT a la matrícula no fa cap mal (tampoc legal, perquè amb els números i les lletres n’hi ha més que suficient per identificar un vehicle). I així ho reconeixen des del mateix cos de policia, que consultat pels companys del diari Ara “han negat que es tracti d’una actuació rutinària perquè no hi ha cap legislació al respecte, de manera que circular per territori andorrà amb un adhesiu a la matrícula seria en tot cas alegal”. Així doncs, si la mateixa policia reconeix que no hi ha llei que ho prohibeixi explícitament, per què enrabia tant el distintiu en qüestió?

Els he ferit l’orgull per portar un adhesiu al meu propi vehicle? Tot plegat només fa que confirmar-me l’existència d’una caverna andorrana que imita els pitjors tics de l’espanyolisme: aversió, si no odi, a tota manifestació política de tendència independentista. Unes expressions que tot i que vull deduir que no són majoritàries sí que són molt sorolloses i esvalotadores, que s’assimilen a l’assetjament mediàtic o cibernètic, i que únicament el que em provoquen, com a catalana i independentista que viu al Principat d’Andorra, és la constatació que en aquest territori hi ha un sector de la població (andorrans, espanyols o catalans assimilats) que rebutja i fa fàstics a tot allò que tingui un tuf no ja rojoseparatista, si no català. Però tranquils, no és res que els catalans no hàgim patit durant 300 anys per part de l’Estat espanyol. Qui m’havia de dir que el 2017, quan Catalunya està camí del referèndum, hauria de sortir a defensar el dret a la llibertat d’expressió i de portar un adhesiu al cotxe.

Entre tanta palla virtual que vomita odi no he vist cap mostra de solidaritat de part de cap andorrà. Ni ciutadà, ni entitat, ni partit. Si encara hi fos a temps faria constar els fets al procés participatiu del Llibre blanc de la igualtat per denunciar discriminació per raó d’ideologia. O no hi cap, la persecució d’idees?

“Potser caldrà fer boicot a Andorra”, diu un. És això el que es vol acabar provocant? No seria millor actuar amb respecte cap als catalans, siguin independentistes o no? Perquè, a l’altra cara de la moneda, també he pogut llegir: “La policia andorrana hauria d’estar per altres coses que no pas fer treure enganxines als catalans.” “Aturar algú per portar un CAT és una qüestió política i no de seguretat en el trànsit.” “Tampoc es poden evadir impostos i bé que a Andorra s’ha permès sense actuació policial durant anys. Penós que un CAT molesti!” “La velocitat pot causar accidents. Una enganxina és irrellevant per a la seguretat viària. Tampoc impedeix identificar un vehicle.” “Dubto molt que la policia andorrana faci la seva feina, ja que molts defraudadors i lladres van a Andorra.” “Andorra és una mena de mirall morbós on ens podem veure com serem si aconseguim un Estat i el malbaratem en mans de cacics i peixalcobistes de baixa volada. És d’un pairalisme pudent en molts aspectes.”

Portar un CAT no és cap perill, en tot cas molesta. Però això s’ha de perseguir? Molesta els que em recomanen que val més que marxi d’Andorra, els que em diuen que he comès una il·legalitat, els que m’adverteixen que encara m’ha passat poc perquè hauria de nacionalitzar el vehicle (tinc el dret, fins i tot, de discutir i desobeir la norma injusta que obliga als residents a matricular el cotxe al Principat al cap de sis mesos) i l’agent que em va obligar a desenganxar l’adhesiu sota l’amenaça que si no treia aquell tros de paper no em deixava entrar al Principat. Si pensar (viure, sentir, parlar) diferent i fer-ho sense complexos molesta (i més si ets de fora, on s’és vist!), doncs seguirem molestant. Malgrat que pesi a alguns.