La cua de la sargantana

A la piscina uns nens atrapen una sargantana. El que l’ha caçat, l’agafa per la cua i l’ensenya orgullós a la resta. Els altres s’apleten al seu voltant amb una barreja de curiositat, admiració i un punt de por. Mentre no s’esverin gaire, fan molta gràcia: la inútil proesa d’haver capturat el rèptil és celebrada amb emoció per la colleta, salten, s’abracen i s’arremolinen per observar de prop el petit cocodril. Deuen tenir uns nou o deu anys, tot i que n’hi algun més menut que segurament és el germà petit d’algun d’ells. De cop una noia d’uns quinze anys els crida l’atenció i els demana què passa? Sembla que està al càrrec dels menuts. Imaginem que deu ser una germana gran o la cangur. Quan li ensenyen el saure diminut, ella fa un gest de fàstic i els mana que la deixin.

–Voleu que us expliqui una cosa de les sargantanes? –Fa perquè l’obeeixin a canvi d’ensenyar-los alguna cosa que sembla molt interessant. Els diu que si per un accident se’ls escapça la cua, a les sargantanes els torna a créixer. Però ara que l’han deixat anar no poden provar-ho.

Una estona més tard, l’adolescent en biquini s’allunya una mica i es distreu xerrant amb uns amics de la seva edat. Mentrestant els petits munten en secret una nova expedició per caçar el cocodril. N’atrapen un altre (o potser és el mateix d’abans) i furgant a la bossa de la noia troben alguna eina minúscula de manicura o pedicura prou tallant per tallar en viu la cua de l’animal i comprovar amb decepció que no li torna a sortir l’apèndix. L’adolescent no se n’adona: uns altres llangardaixos la tenen ben distreta. Però ja sabem que en la seva pura innocència els nens són capaços de la crueltat més gran i ara assistim a una vivisecció en directe: agafant-la pel cap, li donen la volta i li tallen la panxa. Un dels nens deu tenir ànima de forense i furga en les vísceres del rèptil. Encuriosits, violenten l’animal que acabarà esquarterat a trossos i abandonat en un dels parter­res de la piscina. Abans, però, marxem. Digueu-me nyicris però no suporto la sang ni la violència. Pobra sargantana, la seva capacitat de regeneració ha estat la seva condemna: la curiositat humana no té límits. La crueltat tampoc. Com altres xacres. I no sé si a la nostra societat li tornarà a créixer la cua.