Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Un país normal

Entre l’Andorra apocalíptica i l’Andorra Disney hi queda un espai immens
Actualitzada 01/07/2017 a les 06:50
Dimecres passat, a la nit, a TV3, hi vaig veure un país normal. Un país amb uns paisatges extraordinaris i amb una tendència a jugar sempre en un terreny abstracte entre la mentida i la veritat. Un país amb hiper­actius i amb hiperpassius, amb gent encantadora i amb gent orqueta, amb gent que ha ajudat a aixecar el país des de l’entusiasme més contagiós i militant i gent que també ens ha ajudat a ser allò que som des de la rutina ensopida de les formiguetes, un país amb el més graciós de la classe i amb l’alumne més emocional, un país de valents i de porucs, amb hortets per a consum domèstic i amb infraestructures turístiques de primer ordre, un país que combina capelles romàniques i l’arquitectura més llampant, discursos extremadament diplomàtics i vies directíssimes de comunicació, discreció i altaveus. Un país obert al món i un país on es blanquegen diners provinents dels pitjors orígens. Un país normal. I sense tantes especificitats reals. Som meravellosos, i tant! I som terribles també. Tenim unes potencialitats impressionants. I tenim lloses que pesen prou per impedir-nos d’assolir-les totes. Faríem bé de començar a veure’ns amb més normalitat. D’alegrar-nos d’allò que ens va bé i de reconèixer, no amagar i atacar allò que no ens va gens bé. Entre l’Andorra apocalíptica i l’Andorra Disney, entre allò que diuen de nosaltres els publireportatges encoberts que publiquem a La Vanguardia o a l’Ara i els anònims més agres i militants, hi queda un espai immens, menys simplista, més complex però més real. Faríem bé de considerar-lo i d’utilitzar-lo com a base per a la discussió democràtica. Les versions úniques, les trinxeres entre els al·lèrgics i els addictes a la crítica i les dialèctiques de bons i mals andorrans no ajuden ningú. Entre el caramel de 15.000 euros més meravellós del món i el malbaratament de 15.000 euros que demostra la decadència andorrana hi ha un camí del mig que pot ser radical i no ha de ser equidistant. I de dimecres, finalment, faríem bé de retenir una darrera lliçó. Cada cosa al seu lloc: així com no li exigim esperit crític a una tanca publicitària no podem demanar-li al periodisme ni conformisme ni limitar-se a les relacions públiques.
Etiquetes
  • #1 Coy
    (01/07/17 10:33)

    Un plaer de dissabte llegir-te Yvan. No afluixis.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477