El somni de molts governants i líders ha estat el de convertir-se en personatges que passin a la història per haver-la canviat o que siguin reconeguts com a homes d’Estat que han deixat la seva petjada. Somnis de poder i ambició desmesurada o la persecució d’una utopia per un món millor, darrere de cadascun d’ells s’amaguen tot tipus de motius, nobles o egoistes. Un cop arriben al poder i és moment de prendre decisions, molts d’aquests somnis s’esvaeixen amb les dures dosis de realitat, els contrapoders i la dictadura i opressió dels lobbys. Són molts els que han volgut emular el rei Artur, en un país on regni la justícia i es governi amb bondat, on es lluiti contra les desigualtats i es visqui en pau i felicitat. Camelot és el miratge d’Estat ideal. Envoltat d’altres pobles plens de corrupció i injustícia, un oasi dins el caos, un diamant entre el fang. El mite de Camelot s’ha reproduït fins a la sacietat i ha viscut al cor de centenars d’homes i dones que en un moment de la seva trajectòria han volgut ser Artur a la taula rodona. Sense anar més lluny, diuen els historiadors que JF Kennedy emulava aquesta utopia moltes nits a la soledat de la seva habitació a la Casa Blanca. Andorra durant uns anys també vam ser Camelot, envoltats de països amb notables taxes d’atur, corrupció, terrorisme... Érem un reducte de pau, benestar social i immunitat fiscal. L’enveja dels nostres veïns. Però al final és difícil no contaminar-se de l’entorn i Camelot acaba esvaint-se, desdibuixat com un text en paper moll, diluït com la imatge de la bellesa amb els anys, com la llum del dia al capvespre.