A Espanya dues empreses virtuals, Uber i Cabify, han aconseguit que un sector tradicionalment fragmentat hagi posat en marxa la seva primera assemblea nacional de treballadors en 100 any d’història i una vaga estatal sense precedents! Ambdues (empreses) presten el que eufemísticament anomenen serveis de transport. Posen a disposició del públic una xarxa (virtual) a la qual s’accedeix amb una aplicació mòbil, de la seva propietat, que connecta passatgers amb conductors que prèviament s’han registrat en aquest servei. Les noves tecnologies al servei del ciutadà. Tot molt modern i high tech. Ves per on, però, la cosa té el seu costat fosc. Uber, per centrar-nos en la més coneguda, s’emporta el 20% de cada trajecte (que es paga amb targeta) net de pols i palla. La companyia amb seu social a San Francisco està ubicada fiscalment parlant en un núvol de nom Paradís. I el tema dels impostos ja el trobarem un altre dia. Aquests nou model d’empresa és un fill natural de l’economia financera que amb la seva especulació gratuïta ha dut el món fins a la situació actual. Al digital Público (31/05/2017) n’han clavat la definició: “No produeix ni ofereix cap mena de servei, no contracta ni ofereix salari fix, no contracta ni paga seguretat social, ni torns ni horaris, tributa a paradisos fiscals i és el treballador qui s’encarrega de facilitar els mitjans de producció al capital”. “Servirà d’alguna cosa la vaga del taxi contra l’empresa del segle XXI?”, es pregunta el titular de l’article de referència. Sembla que comencem a prendre consciència que alguna cosa fa olor de podrit al núvol.