Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Abelles

Un exemple de manual de bones pràctiques contra el terror
Actualitzada 02/06/2017 a les 21:04
A les fàbriques de cotó de Manchester se les coneixia popularment com a ruscs i, per extensió, els obrers que hi treballaven eren abelles. Abelles obreres orgulloses de ser-ho. 175 anys després del clímax de la Revolució Industrial i pocs dies després de l’atemptat al Manchester Arena, aquest símbol ha tornat amb força als carrers de la ciutat via adhesius o tatuatges. Amb l’abella, els ciutadans de Manchester han trobat la manera de dir-li al món i a ells mateixos que persistiran, que viuran sense por. I dic bé la manera i no pas una manera. No han agafat una bandera –ni la de la ciutat, ni l’anglesa, ni la Union Jack, ni l’europea ni la cristiana–, no han declarat cap guerra, no han aixecat cap mur, no han reclamat vetos migratoris, no han parlat ni de nosaltres ni de vosaltres, no han fet crides ni a colors de pell ni a creences religioses ni a nacionalitats ni a ideologies. No. S’han tatuat una abella. Un símbol comunitari obert, que no exclou ningú, que pot ser portat per tothom a qui li roti. Una simple abella que diu aquí som així i ens agrada ser-ho, no contra ningú, no per reivindicar res –o res més que la normalitat–. Una abella. Una abella idèntica a un bistrot parisenc que no es buida malgrat res. Una abella idèntica a la manera d’enfocar les coses de l’Antoine Leiris, que li diu a aquells que van matar la seva companya i la mare del seu fill que no s’hi escarrassin, que no, que vous n’aurez pas ma haine. Una abella idèntica als herois de Portland que van salvar la vida aquesta setmana a un parell de noies perquè davant de l’atacant que les assetjava no hi veien ni vels ni pells negres ni musulmanes ni dones, hi veien dues persones en perill i van intervenir-hi amb la màxima normalitat. Abelles que ens recorden que és molt més potent i revolucionari el perdó i la persistència en la normalitat que no pas la venjança irreflexiva i l’odi acumulat. Abelles que ens demostren que la guerra no ens porta enlloc. Abelles de persones que són prou fortes per reivindicar que no, que això no va amb ells, que potser no podran evitar ser víctimes col·laterals d’una guer­ra entre elits, però que no seran soldats que l’alimentin perquè la seva batalla és una altra, la de la revolucionària normalitat.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477