Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

A l'Emili Vicente

Actualitzada 27/05/2017 a les 06:57
En la mirada de l’Emili Vicente s’hi fon una pau antiga. Amb la seva marxa, també serà per a tots els que el vam conèixer, una pau eterna. L’Emili era una bona persona, de les que costa de trobar. El seu tarannà circumspecte, generós en la humilitat, el veiem expressat en la seva mirada, viva i a la vegada plena de serenor. El recordo així ja des del temps de l’Institut a la Seu d’Urgell, on una variada mostra de joves de la Seu i de les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Pallars Sobirà, a més dels d’Andorra, començàvem a caminar en el món dels grans, el qual s’obre de mica en mica, pas a pas, i et fa encarrilar el futur. Érem massa joves encara per fer-nos a la idea que el camí de la vida és ple de bones sentors, de joia, però també de maltempsades i de sotracs. Amb els anys, a mida que anem afegint bagatge a les nostres espatlles, la balança poc o molt resta equilibrada entre els bons i mals moments i per un general les experiències positives són les que mantenen el batec del dia a dia i les que al cap dels anys curullen els records i ens omplen la memòria de noms, de companys, d’amics. I és quan arriba de sobte i sense avisar, la mort, i se n’enduu un amic en plena vida i facultats, que la seva partida ens fa recalar en el valor del do de l’amistat per sobre de qualsevol altra cosa.
Des d’aquells anys a l’institut, i d’això aviat en farà quaranta, poques han estat les vegades que amb l’Emili Vicente hem coincidit en aquest dia a dia de la vida. Tant ell com jo apreciàvem de ben joves l’esport a l’aire lliure i l’activitat física, que ens permetia gaudir de sensacions i moments amb molta plenitud. Jo vaig enfilar cap a l’excursionisme i ell s’endinsà de ple en el futbol, jugant en equips com el Lleida i fent-se un lloc com a destacat entrenador, tasca a la qual s’ha dedicat els darrers quinze anys. Primer va ser amb el CF Balaguer, després amb la UE Lleida, el Club de Futbol Reus Esportiu i des de l’any passat, era l’entrenador del Futbol Club Andorra. Ens podem fer el càrrec del cop fort que la mort de l’Emili Vicente ha suposat en aquests clubs i molt especialment en el Lleida Esportiu. El seu president, Albert Esteve, ho expressa amb aquestes paraules: “L’Emili era el Lleida. Va estar vinculat a l’entitat des del futbol formatiu, passant per l’etapa de jugador, fins a ser entrenador del primer equip. Era una gran persona, molt propera, que estimava el club, i l’anteposava per davant de tot. És un dia dur per a tota la gent del Lleida.” Justament, els dos fills de l’Emili, el Joan i el Toni, són jugadors de la base, un del Lleida B i l’altre del Juvenil A. A ells dos, i a la seva mare, la Maria Antònia Armengol, que junt amb l’Emili va començar activament de molt jove l’aventura de la vida (ella va ser una destacada esquiadora d’esquí de fons), els fem arribar la més sentida abraçada per la pèrdua de l’Emili. Pèrdua que s’omple amb el bon record que en serven tants que el van tractar assíduament –com el Joan Reig Puig, d’Oliana, jugador que fou del Lleida i bon amic de l’Emili. Un record inesborrable que l’Emili deixa en el cor de cadascú de nosaltres.
En la festivitat de la Mare de Déu de Canòlich, avui, allà dalt, ben a prop d’on l’Emili Vicente dijous al matí va viure el seu darrer moment, les pregàries i el sentiment ens el faran present, amb aquella mirada de pau, darrere la qual hi era ell, noble i cabal. Que reposi en pau i que per molts anys el puguem recordar.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477