El sentiment nacional

Escrivia Isòcrates, pels voltants del segle V abans de Crist, que considerava hel·lenes no les persones que pertanyien a un determinat llinatge, sinó aquelles que havien participat de l’educació grega. Sàvies paraules que serveixen per entrar un cop més en el debat sobre la nacionalitat, la doble nacionalitat, i per extensió, en el concepte de nació i país, sigui Andorra, Espanya, França o qualsevol altre racó del món.

I des del meu punt de vista, més enllà del que diguin i obliguin les lleis, i molt per sobre de cartes magnes, constitucions i estats, existeix un fet innegable contra el qual ningú, cap govern ni autoritat hi té res a fer, ni a dir: la veritable nacionalitat és la que tu sents. Si una persona se sent andor­rana, ho és. Com ho és una altra que se senti catalana, encara que no existeix l’Estat català, ni es reconeix la seva naciona-litat.

De la mateixa manera que una altra persona es pot sentir europea i no tenir cap vincle emotiu especial amb cap dels estats membres, sinó sols amb el conjunt de la Unió, o es pot sentir tan espanyola com francesa perquè té la mare espa-nyola i el pare francès, o també andorrana, doncs suposem que va néixer a Andorra, fill d’aquest matrimoni i sempre ha viscut aquí. Tothom sent el que li és propi, i això no ho pot impedir-ho ningú. Les lleis estan fetes per entendre’ns, cert, però les lleis no són el punt final de la condició humana, sinó una espècie de guia per no fer-nos mal.

Abans que aquest país, Andor­ra, tingués Constitució pròpia, durant molts segles i per a molta gent no érem més que un apèndix d’Espanya i França, un trosset de terreny amb una situació anòmala i especial. No crec que entre els milers d’andorrans que van viure, o en aquell moment vivíem a Andor­ra, n’hi hagués un de sol que no se sentís andorrà al cent per cent, per molt que des de fora ho veiessin de manera diferent. Nosaltres érem andorrans, i si alguna vegada viatjant teníem problemes, eren les ambaixades de França o Espanya les que ens treien les castanyes del foc, així que tampoc acabo d’entendre les raons de no obrir-se a d’altres nacionalitats.

Poso un exemple: abans de la guerra dels Balcans, quan travessava Iugoslàvia, em van robar tota la documentació, personal i del cotxe. Per poder continuar el viatge, el consol francès de Tessalònica va atansar-se a la frontera grega i em va expedir un document que em va permetre seguir el viatge. Sempre els estaré agraït.

I sí, les lleis diuen el que diuen, i òbviament a efectes legals una persona que visqui a Andorra des de fa molts anys, si no té la nacionalitat andorrana, no és andorrà. Però això no vol dir ni implica que sols els andor­rans legals siguin els que es preocupen i fan avançar el país. El país som tots, i en la meva opinió, estaria bé no fer-lo més ample, no restrictiu.

Més enllà de la llei, la nacionalitat funciona com aquell vell dit sobre la llibertat que ja he fet servir altres vegades: la teva nacionalitat, la més profunda i veritable, és com el vent, no es veu, però se sent.