Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Capbussada a la infantesa

L’Acadèmia Balmes de Mataró era i serà sempre per als més grans, mentre visqui un sol exalumne d’aquells anys, Cal senyor Banet, el seu director i tot un personatge
Actualitzada 11/05/2017 a les 21:00
Fa poc vaig assistir a la inauguració d’una exposició commemorativa dels 120 anys de l’Acadèmia Balmes, de Mataró, del Círcol Catòlic, on jo havia anat de petit. Hi vaig anar perquè em feia il·lusió recuperar aquella etapa de fa més de mig segle, trobar-me amb algú –molt pocs, doncs molts ja no hi són– veure fotografies en blanc i negre, les més antigues, i a tot color les més recents, amb vídeos. Vitrines carregades de vells (i bells) records d’aquells anys que ens van marcar per a tota la vida. L’exposició comença, com he dit, amb imatges en blanc i negre, de pissarra i guix, i acaba a tot color i amb plasmes amb imatges, informàtica i robòtica.

Els exalumnes més grans amorrats als plafons de la nostra època cercant alguna foto que hi fóssim nosaltres o cercant cares conegudes. “D’aquesta foto, que n’hi ha uns vint-i-cinc, només n’hi ha tres de vius.” Quina pinta que fèiem, asseguts al pupitre mentre el senyor Banet, o algun altre mestre, estava dret davant la tropa. I no hi podia faltar el retrat del dictador Franco i el Papa Pius XII penjats a la paret.

L’Acadèmia Balmes popularment, per als més grans era i serà sempre, mentre visqui un sol antic exalumne d’aquells anys, Cal senyor Banet. L’Esteve Banet Illa (1901-1992), el seu director, era tot un personatge. Als anys cinquanta del segle passat portava ell sol una classe (perdó: tres classes en una) on hi havia uns setanta alumnes. Era com un sergent que pretén tenir la tropa a ratlla.

El curs era llarg i els dijous ens portaven a la riera de Sant Simó, a mitja hora de camí, que per a nosaltres era el millor dels patis, on jugàvem a futbol a pleret. Acabat el curs ens portaven a la Costa Brava, a la cala de Santa Cristina, a banyar-nos. Era una aventura, doncs hi anàvem amb tren i a l’estació de Blanes s’havia d’agafar un autobús. Tota una odissea.

Excel·lent narrador de contes. Durant les vacances escolars, en ple estiu, l’escola estava oberta, doncs la gran majoria de pares treballaven, amb una assistència reduïda d’alumnes. El senyor Banet adquiria llavors una imatge més distesa, més amable i propera. Era quan obria un llibre, una novel·la, i ens en llegia un fragment, cada dia, abans de sortir al pati. Sembla que el vegi i el senti. Llegia pausadament, modulant els paràgrafs, amb riquesa de matisos segons l’acció del que estava llegint. Ens tenia a tots captivats seguint fil per randa aquelles aventures que alimentaven les nostres fantasies d’adolescents. Unes aventures prenyades de misteri, d’acció, de sorpreses, de tendresa, de suspens, de personatges sorprenents però carregats d’humanitat. I quan la narració estava en un punt àlgid, i no se sentia volar ni una mosca, tancava el llibre i ens deixava a tots bocabadats i desitjant ser l’endemà per seguir el fil de la narració. En alguns contes també hi sortien noies, de les quals tots ens n’enamoràvem, doncs recordo que ens deia que: “era tan bonica... com tres sols”. I tots ens n’enamoràvem com unes bledes.

He intentat repescar algun dels contes que ens explicava però només recordo Les aventures de Tom Sawyer, de Mack Twain, amb el trapella d’en Huclaberny Finn, l’indi Jou, la tia Polly o la bonica Becky. També recordo El paraigua vermell i poca cosa més.

Jo també escric contes que publico per la festa major de Mataró (27 de juliol, dia de les Santes Juliana i Semproniana) i per Nadal. I en homenatge al senyor Esteve Banet acostumo a utilitzar aquella bonica definició de la bellesa femenina que ell ens va inculcar quan ens deia que “la Becky era bonica com... tres sols!”. És el meu petit homenatge. No he trobat ningú que expliqués els contes com ell. I quan ens tenia a la butxaca, bocabadats, pendents del que passaria, tancava el llibre amb un decebedor “demà continuarà”. Tornàvem a la crua realitat de la classe i sortíem al pati a desfogar-nos jugant a futbol, a bàsquet, al frontó, a baletes, a canviar cromos...

120 anys són molts anys per a una escola que va començar amb classes nocturnes per als nois que ja treballaven fins als moments actuals, que és mixta –nois i noies– amb un nombre reduït d’alumnes per classe i on la llengua catalana és la vehicular.

Crec que totes les escoles haurien de tenir una Associació d’Antics Alumnes que mantinguin aquest vincle invisible, aquest cordó umbilical que ens ofereix l’oportunitat de pouar, immergir-nos en el nostre propi passat. I retrobar vells amics –els que queden– que ara ja són grans com tu i recordar, recordar, recordar.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477