Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

Es diu Narcís

Actualitzada 04/05/2017 a les 06:37
És de plànyer, sempre ho ha sigut. Professor de literatura en un barri de Girona, poeta de pa sucat amb oli, rata de biblioteca, lector dels clàssics i dels moderns, tota la vida ha tingut l’ànima de càntir, s’ha perdut per les llunes de València i ha construït castells en l’aire. Pagat de si mateix i mirall dels seus propis ulls, l’aigua d’olor li ha gravat a la pell un tuf penetrant, dolç i narcòtic. Des de la jubilació que sembla que no hi és tot.
Fa un parell d’anys que els nebots, que l’estimen molt (ja se sap), l’han ingressat en una residència geriàtrica i tothom està convençut que fa catúfols. N’hi ha que diuen que ha perdut la memòria, que ja ni recorda qui eren els seus pares, però ell no es cansa de repetir a qui el vol escoltar que es diu Narcís, que va néixer a la vora d’un prat, que és net d’Oceà i fill de Cefís i Liríope i que, segles enrere, tan Teofrast com Ovidi i Virgili ja parlaven d’ell i l’anomenaven “Narcís poètic”.
Avui, com de tant en tant, l’ha vingut a veure la Nèmesi, una noia que diu que li estimula la memòria i que és de Serveis Socials. Ell pensa que és una xicota amb un bon escot que sempre li porta la contrària i que li vol fer passar garses per perdius. Avui, després de preguntar-li quin dia som, qui governa el país, quants anys té i què ha dinat, l’ha volgut tornar a entabanar, però no ho ha aconseguit. La Nèmesi li ha explicat que el cap de setmana passat va anar a Andorra i que hi va trobar un país planer remogut d’obres i sembrat de tulipes entre blocs de ciment. No l’enganyarà, no! Ell sap que, per a veure tulipes, la flor en forma de turbant, ha d’anar als Països Baixos i que són el símbol de l’Iran i de Turquia. No li prendrà el pèl, no! Andorra és un país de muntanyes sembrat de grandalles enmig dels prats. “Va, dona, va! Per això la flor nacional d’Andorra és la grandalla... Tothom ho sap!”
I, en quedar-se sol i anar-hi donant voltes, li ve al cap que Bartra feia poms de ginesta i de grandalla i que Martí i Pol, sempre que tornava a Andorra pels viaranys del poema, veia que les grandalles onejaven a les prades. I s’adorm remugant unes lletanies de mort que va aprendre d’en Morell: “... fites de records menjats pels cucs.”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477