La tribuna
El periodisme és la vida
L’ofici viu en un món hostil on la manipulació, les mitges veritats i la demagògia tenen més predicació que no pas la recerca i l’explicació de la veritat
Manllevo avui el títol del meu admirat Màrius Carol, director de La Vanguardia, de l’editorial de diumenge 30 d’abril i que em ve com anell al dit per al tema del qual avui parlo al Diari d’Andorra: de la professió de periodista. Del periodisme en els moments actuals que, en algun lloc, és motiu d’atacs injustos i demagogs, com ara als Estats Units d’Amèrica, per boca del seu president –impresentable–, el republicà Donald Trump.
El periodisme viu en un món hostil on la manipulació, les mitges veritats i la demagògia tenen més predicació que no pas la recerca i l’explicació de la veritat. O de certs periodistes que per damunt de tot aspiren a ser estrelles. Els polítics demagogs o dictadors temen la nostra professió, especialment quan es veuen criticats –no faltaria més– i qüestionats. El periodisme –el bon periodisme– és la vida.
A l’era dels tuits, de Facebook, de WhatsApp, de la immediatesa de la paraula i de la imatge, que fa a vegades que una notícia, un fet, no tingui temps d’envellir perquè en pocs minuts ja s’ha transformat en una nova visió. Sovint el més ràpid és qui té la raó, o això sembla. Si més no d’una forma aparent, fins que ell mateix o algú altre doni una nova versió o dimensió a la notícia. Contrastar la notícia abans de publicar-la sembla que hagi passat a la història quan és la base de tota informació fiable. Avui en dia els periodistes, sobretot els més joves, es fien més de l’instint, de l’impacte que pot causar, per voler ser protagonistes. Carol en èpoques de crisi –com la que estem vivint– se submergeix en els clàssics, que per a ell són Ben Bradley o Walter Conkrite.
El meu referent és el periodista José Martí Gómez, que ens ha deixat una perla de llibre titulat El oficio más hermoso del mundo. En aquest llibre hi podem llegir (tradueixo del castellà): “A les redaccions d’avui, l’audàcia, la innovació, provoquen pànic. Com més uniformitat, millor. Mana el llibre d’estil, la maqueta, allò previsible.” I precisament per seguir aquestes pautes “causen impacte els reportatges que surten de l’homologable”. I assenyala que “el perill per al vell ofici de periodista no són les noves tecnologies, que només són eines per millorar la informació en el suport que sigui”. El perill real que pot portar a l’extinció del periodista de raça rau “en pallassos com presentadors de televisió, tertulians sectaris, màrqueting, l’excés d’entrevistes a polítics que no diuen res, la manca d’atreviment davant del poder i la patètica rendició davant de la societat de l’espectacle”.
Juan Cruz, redactor del diari El País, citat també per Carol, ha publicat un llibre sobre periodisme titulat Un golpe de vida, en què sosté que la mort del periodisme seria com la mort d’una persona, i que “la vida és la vida del periodisme. Quan sigui la mort del periodisme serà la mort de totes les morts, la mort de totes les vides, la mort de la vida serà la mort del periodisme”. I és que la societat necessita –com el cotó fluix– del periodisme honrat que li expliqui la vida: tot allò que passa i que pot interessar el públic assedegat de cercar la veritat.
José Martí Gómez, per la seva part, fa un acte de fe del periodisme i comença per definir-lo dient: “Crec en el periodisme que s’aprèn, com la vida, en les patacades del dia a dia, al carrer, a les barres dels cafès, als autobusos i als vagons del metro. Llegint molt i mantenint molts contactes, dels quals hauràs de respectar sempre les confidències que et fan.” Ell també té els seus referents i per això cita al seu llibre Gay Talese, un periodista nord-americà dels anys trenta del segle passat, del qual publica un escrit que acaba dient: “No es tracta de defensar els periòdics. Si han de morir, que morin. Cal defensar el periodisme. En qualsevol forma que adopti, perquè ens proporciona un relat de nosaltres mateixos. El periodisme ens ajuda a entendre què som i on som. Les veus ens fan falta.”
Martí Gómez, el considerat millor reporter espanyol dels darrers cinquanta anys, ens diu al seu llibre: “El periodisme de la petita anècdota que reflecteix una societat ja no es dona. El que domina a les redaccions són notes de color que de vida en tenen poc i entrevistes a polítics que no diuen res.” En l’època de crisi en la qual estem instal·lats aquestes paraules poden sonar dures i descoratjadores, però Martí Gómez es mostra esperançat pel que fa al periodisme d’ara, especialment quan es refereix als joves que han optat per ser-ho: “El periodisme d’avui no és el que he estimat però sé que molts joves comencen il·lusionats i m’agrada pensar que també el veuen com la professió més bonica del món.”
Reprenent el fil del principi, crec que a partir de les cites que hem reproduït s’entén millor el títol que hem manllevat: El periodisme és la vida.