Un ésser lliure

Camina pel carrer, tranquil·lament. Sense pressa. S’atura pel camí a observar el vol d’un ocell o el pas d’un núvol. No és jove, ni vell, tampoc és un infant. És un home, una dona, un ésser lliure.

De vegades es para i conversa amb la gent, intercanvia unes poques paraules sobre qualsevol cosa. En ocasions en té prou amb el somriure de l’altre per reconèixer la pròpia existència.

En mig de l’avinguda dels zombimòbils (personatges que caminen pegats a una petita pantalla) descobreix entre alguns humans una mirada perduda, una altra mirada profunda, una altra ànima que creua el carrer com un estel fugaç.

Viu el seu temps. Porta telèfon mòbil a la butxaca que compleix diverses funcions, però no se sent esclau ni de les trucades, ni tampoc d’altres aplicacions que consulta quan li són d’utilitat.

Ni modern, ni antic. Disposa de WhatsApp però el porta sense so, sense urgències, perquè sap que tot el que ha de llegir ho pot llegir quan arribi a casa o al seu destí.

En qualsevol cas, no rep més enllà d’uns cinc o sis missatges al dia. Tampoc està enganxat a les converses telefòniques. El telèfon li sona potser un parell de vegades, però no li marca ni el pas del temps, ni l’agenda vital. És una eina més, una eina útil, això sí.

Quan viatja, o quan coneix un lloc nou, no pensa a treure el mòbil i captar la imatge, sinó que gaudeix del moment i el viu amb intensitat. Si va a un concert a veure un artista que li agrada, ni tan sols es planateja fer un vídeo. Escolta, somnia, gaudeix de l’espectacle i s’ho passa bé.

S’estranya en veure al seu voltant persones que graven per diversos mitjans, aquest i altres moments, centenars de pantalletes enceses, de flaixos que es disparen per arribar a un punt inútil, per gravar un vídeo que segurament mai més tornaran a veure. Prefereix una sala de cine mig buida que una pel·lícula carregada de crispetes, xarrups de cola i sorolls de bosses de plàstic.

Li agrada el silenci i el molesten les llums que a la nit envaeixen el territori de la lluna i els estels.

Gaudeix de tots els avantatges de la civilització, però també sap que no hi ha escalfor millor que la de la llar de foc, prop d’un altre cos, que no hi ha millor conversa que aquella que es fa amb uns amics asseguts a una terrassa vora del mar, que no hi ha millor viatge que aquell en el qual s’és conscient que la vida es viu sense voler atrapar-la, que, a l’hora de la veritat, no hi ha res més bonic que veure tot el que passa al seu votant i sentir com trepitja el lloc per on camina.