Les fotografies

Els primers fotògrafs eren com alquimistes nòmades. Exigien dels seus clients immobilitat i confiança cega: la química precària de les sals de plata i els reactius feien la resta. Els retrats eren cerimoniosos, d’ocasions excepcionals. Un a la vida. De vegades, afegien en una única placa imatges individuals per fer un collage de generacions impossibles, d’aire fantasmal. De mica en mica, la màgia es va anar fent més fàcil, més precisa. D’aquelles plaques de vidre, tan fràgils, es va passar a la pel·lícula plàstica. El pas universal. Trenta-cinc mil·límetres. Instamatic. Càmeres de diumenge, de primera comunió. Aquella incògnita essencial prèvia al revelat: sortiran o no. Fotografies mogudes i cremades, colors que no existien en el món real. Els àlbums: una infantesa reduïda a deu instantànies, una vida en vint. Les diapositives de les vacances, Kodak Carousel. Capses de sabates, sobres de negatius revelats, 200 ASA. I la revolució digital: primer ningú no se la prenia seriosament. Imatges planes, de resolució ridícula. Però la tenacitat tècnica i la geometria exponencial fan la resta. I el salt definitiu als telèfons. Qui troba a faltar una càmera, podent portar un centre de comunicacions total a la butxaca de la jaqueta? Però com diuen dels superherois, un gran poder demana una gran responsabilitat. Vivim assetjats per les imatges i obsedits per la necessitat de reconeixement. Jo hi era, ara faré una foto de l’accidentat i la compartiré amb el món sencer. M’és igual la decència i el dolor dels altres. I tot aquest camí prodigiós per arribar fins aquí.