Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Raimon diu que s'ha cansat

El cantautor de Xàtiva s’acomiada dels escenaris amb recitals cada cap de setmana de maig
Actualitzada 24/04/2017 a les 07:01
    Robert Pastor
Encara avui em costa de creure. Ho va anunciar ja fa uns mesos, vaig llegir i escoltar un munt d’entrevistes en què ho ratificava i finalment vaig rebre la confirmació en la consulta personal a la sempiterna Annalisa, amb qui, entre tots dos –diuen– han arribat als 151 anys.
Mai tant. De fet, les germanes que van anar a un dels recitals al Teatre Principal de València van quedar sobtades. El recordaven dels temps sense més acompa­nyament que el de la seva pròpia guitarra i em van dir: “Fins i tot fa un ball!” Els passos de ball ja els coneixia, d’una anterior presència al mateix Palau.
De fet, Raimon, al qual em refereixo, ha estat un referent personal per a qui escriu, des d’aquell primer disc a 45 rpm on es va enregistrar per primer cop Al vent, a més de Som, A colps i La pedra, als primers anys seixanta.
Bastant després vaig saber que havíem caminat en pa­ral·lel, tot i que en etapes diferents. Quan el xiquet del carrer Blanc acabava de culminar la seva llicenciatura en Història, aquest aprenent de periodista i escriptor començava el primer curs a la mateixa facultat de Filosofia i Lletres. Quan es va llicenciar de la mili després de massa arrrestos i repressió, vaig entrar a la mateixa caserna de Paterna.
Paradoxalment, el primer contacte personal el vam tenir a l’aeroport d’Hondarribia a final dels seixanta, on el vam rebre amb els cantautors euskalduns Xabier Lete i Mikel Laboa. Eren els temps en què deia: “Arribàvem a un lloc, amb la guitarra i dos bafles a la furgoneta. Si em deixaven, cantava, si no, tornava a carregar i cap a casa.”
Allà vaig prendre les notes i vaig redactar una primera entrevista. Llarga, maquetada ja en una plana sencera d’un diari que era de mida bastant més gran que els tabloides actuals. Però va sortir creu. El gover­nador civil va prohibir el recital i el text periodístic mai es va publicar.
D’aleshores ençà l’he seguit sempre que he pogut, a les diverses actuacions: en un poble de Guipúscoa, a Bilbao, a Barcelona, en aquell inoblidable espectacle dels 25 anys d’Al vent al Palau Sant Jordi, amb tot de col·legues seus internacionals a l’escenari, al Palau de la Música de la capital catalana, al claustre de la catedral de la Seu. Més d’una vegada li vaig repetir: “Quan se m’acudeix qualsevol pensament tu ja l’has tingut, l’has escrit i, a sobre, el cantes.”
L’any passat vaig suggerir que era el moment de portar-lo a Andorra, no fos que es retirés. Hi va haver contactes des d’Escaldes, però no es va arribar al contracte. Llàstima, sobretot perquè la premonició s’ha acomplert.
Ara diu que es retira dels escenaris perquè està cansat. Sobretot de viatges, d’estades més o menys lluny de la casa al nucli antic de Barcelona. I que no es tracta, de cap manera, a Déu gràcies, de problemes de salut. És que no vol arribar al moment en què l’admiració que desperta esdevengui “compassió”. Costa d’imaginar aquest moment. Potser més aviat es tractaria d’escollir un moment d’èxit. Ara que, després de dècades d’ignorància voluntària, “la ciutat bruta i plana” i la seva ciutat socar­rada per Felip V ja l’han reconegut, promocionat actuacions i homenatjat com es mereixia de sempre.
El cas és que una de les figures cimeres d’allò que es va anomenar nova cançó afronta el tour de force que li suposaran els “12 recitals de comiat” –prova que és ben certa la bona salut– una altra vegada al Palau de la Música barceloní. Tres cada cap de setmana del maig que ja tenim a sobre, divendres i dissabte a les deu de la nit i diumenge a les vuit del vespre. Annalisa, que és una mànager ideal –també–, explica que el gros de totes les entrades està venut, tret d’algunes “de lateral de galliner”. O sigui: qui vulgui escoltar-lo i veure’l, ja es pot apressar.
Cert que als inicis –censures incloses– venia d’un “silenci molt llarg”. Però Déu n’hi do el volum del seu cant, “sense encant ni desencant”. Gairebé un centenar i mig de peces esplaiades en directe i enregistrades, que expliquen la història d’una generació, amb els crits perennes de rebel·lia –Al vent o Diguem no–, d’advertiments del que ens portaria la transició –No el coneixia de res–; altres poetes musicats, des dels medievals valencians amb Ausiàs March al capdavant i la cimera Veles e vents fins a Espriu i Indesinenter... Tot això i les manifestacions íntimes, romàntiques des d’aquells Treballaré el teu cos o Com un puny. I és que ha estat més de mig segle d’activitat continuada.
Em semblaria més adient que mai dir-li per enèsima vegada un dels seus propis versos, entre aquells dedicats oficiosament al líder del PSUC López Raimundo que es va creuar un dia al carrer: “T’he conegut sempre igual com ara.” I sé que, d’una manera o una altra, continuarem. No em conformo amb els CD que van substituir els vinils i que de tant en tant torno a escoltar tot i saber de memòria tantes lletres i part de lletres.
Tant de bo, com fa el Llach, de tant en tant, surti d’aquest nou silenci cansat per alguna causa que ho mereixi. Encara millor si una de les excepcions s’animés a fer-la en aquestes Valls. Sigui com sigui, als seguidors de sempre i els nous, sempre ens quedarà un cant de Raimon per fer-nos revifar la rauxa, refermar-nos idees, entendrir-nos i, en cadascun dels moments, tornar-lo a admirar.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477