Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
PUNT DE MIRA

Per un Sant Jordi més solidari

Els primers dies em semblà la mar més blava, més lluent i meravellosa
Actualitzada 21/04/2017 a les 20:59
Què em va empènyer a prendre aquesta aventura? la fam? fugir de la guerra? la visió d’un futur més prometedor? la d’aportar ajut a la família per poder sobreviure? la recerca d’un món d’igualtats? Totes aquestes preguntes foren les que em duren fins aquest petit vaixell apedaçat per tot arreu i que compateixo amb vint persones més.

Fa deu dies que surem aquesta mar. Els primers dies em semblà la mar més blava, més lluent i meravellosa que mai abans havia vist. En ella dipositava les meves esperances i il·lusions. Aquella nit ens aixoplugava un cel estelat i rutilant; la mar era llisa i la nostra embarcació lliscava silenciosa com una gota d’aigua sobre una superfície de vidre. En ella es reflectia el que li plaïa del cel. I jo embadalit per tanta bellesa vaig somiar que un dia tornaria a casa en un gran vaixell ple de regals i d’aliments.

Però avui, després d’un fort oratge, la mar brama en un lament esgarrifós, les ones gegantines baten sobre els nostres cossos nusos i esquàlids, i una forta ràfega de vent s’ha endut tres companys mar endins. La nostra desesperació creix per moments, només ens ronda pel cap quin de nosaltres serà el pròxim. Ja no sabem què és millor, si la tempesta enfurismada o el sol abrasador que crema sense pietat la nostra pell. Estem assedegats i tenim gana. Les nostres ments desvariegen, sento algun que altre gemec, i la por ens està engolint.

Escoltava bocabadat i amb aviditat les gavines que ens sobrevolen i pensava, qui tingués ales com elles, per a esbargir-me lliurement pels aires, lluny, per damunt de tots els oceans, quan de cop i volta un rajolí de sol va creuar l’espai caient sobre les aigües llunyanes, que s’enllumenaren amb una flameta d’or, i de sobte com recobrant els sentits un vent fresc s’escampa pertot, un aire que està impregnat d’exhalacions fresques i humides com després d’una ruixada, i gotellades d’aigua salada cavalquen per l’aire fins arribar als solcs dels meus llavis clivellats. I allí, al fons, flotant sobre l’horitzó de la mar, una boirina que sembla una terra vaga, un miratge imprecís, incert... I que com més ens aproximem més s’hi assembla.

Divisem terra en la llunyania, i malgrat tenir el cor rosegat per les penúries i els infortunis, torno a sentir a dins meu petites espurnes d’il·lusió. Només espero que demà la vida em doni una nova oportunitat.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477