De Zamiatine a Orwell i Huxley

En el recent 24è aniversari de la Constitució, el síndic va il·lustrar la diada amb un discurs d’alta volada que de ben segur, com altres de precedents, quedarà en la història parlamentària d’Andorra. En efecte, aquesta autoritat aprofita els esdeveniments institucionals per construir, pedra a pedra, una anàlisi sempre assenyada i profunda de la realitat que ens envolta. La fonamenta en nombrosos elements de reflexió i referències, tant filosòfiques com literàries. Entre aquestes, al seu últim parlament fa una interpretació ben interessant de les obres d’Orwell i Huxley que s’apropa a la que es pot efectuar en relació amb el teatre de Corneille i Racine, autors força considerats i estudiats a França. La seva conclusió sembla sòlida, en el sentit que Huxley ha sabut imaginar amb millor encert el present que coneixem. Però l’esment a aquests dos escriptors, compromesos en la lluita contra el totalitarisme, adquireix una altra ressonància en el moment actual en què es torna a publicar, a França, l’obra fins ara poc coneguda del rus Zamiatine, editada el 1924, amb el títol Nosaltres. Va ser aquest llibre que va inspirar Orwell i Huxley. En aquest opuscle, escrit ja fa quasi cent anys, Zamiatine descriu el món al segle XXVI, regit per un únic Estat despòtic i que prohibeix als seus ciutadans –podem tenir el dubte de si mereixen aquest qualificatiu– qualsevol intimitat en les seves activitats quotidianes. Certament, en aquesta novel·la no es prefigurava el Big Brother, criatura de la tecnologia actual. L’estat de la ciència no ho permetia. La transparència obligada pel poder es caracteritzava per la construcció d’una sola ciutat immensa i tota de vidre, salvat evidentment per aquests que manaven. Així, cada un estava en cada moment sota la mirada i doncs el control dels altres. Per cert, no hem de veure aquí cap insinuació malèvola en relació amb els desitjos recents, que esperem que es frustraran, de la nostra Fiscalia i Batllia. Aquest llibre, escrit el 1920, va ser immediatament prohibit de publicació a l’Estat soviètic i només va ser difós 4 anys més tard per un editor anglès. Prova, una vegada més, dels temors que la cultura inspira als dictadors.