Creat:

Actualitzat:

Amb l’obertura, previ aterratge anunciat a toc de timbal, del Museu Carmen Thyssen a Escaldes, hem escoltat i llegit comentaris referint-s’hi fets una mica a la babalà, molt a la lleugera, o si voleu, amb l’ull distret. Comentaris de lloança, del tot merescuts, però algun també amb una dosi d’adulació cega cap a la nova instal·lació, com les afirmacions que a partir d’ara Andorra ja pot acollir turisme cultural. Aquesta és una afirmació d’una molt baixa consistència, una visió molt prima i desconeixedora de les ofertes culturals –per dir-ho en llenguatge comercial– que de fa molt temps, en nombre d’anys, podem trobar a les Valls d’Andorra. Ningú pot dir que abans del Museu Carmen Thyssen –que per cert, ens delim per anar a veure la seva prestigiosa col·lecció exposada– a Andorra, qui tingués interès a visitar espais destinats a la cultura, es trobaria gairebé en un desert. Girant la mirada enrere, i per ser justos i considerats amb els que potser sense tants mitjans van endegar projectes culturals fa una trentena d’anys, hem de parlar de les mostres de pintura, d’escultura, d’art en general, que aplegaven les sales d’exposició promogudes per entitats financeres, promogudes per elles mateixes o en col·laboració amb entitats culturals i amb el vistiplau dels Molt Honorables Comuns, del Molt Il·lustre Consell General, i més cap aquí, dels ministeris del Govern d’Andorra. Aquelles primeres beceroles, que realment ho eren, de llocs on poder gaudir i admirar, observar i aprendre, tenien un alt valor de difusió cultural, amb una funció de desvetllament i promoció encaminada a la població resident i a tots els visitants que arribessin des de l’estranger, és clar, però amb una voluntat de possibilitar l’accés a la cultura dels mateixos andorrans. Mirar les cròniques d’aquelles dècades dels anys setanta, vuitanta i noranta, a les pàgines del setmanari Informacions, ens pot ajudar a copsar la bona salut de la cultura exposada, a més de les conferències, teatre, cinema i concerts de música i recitals que, potser amb un toc de senzillesa, sense gaires escarafalls, van nodrir de cultura i de civilitzada convivència les vetllades andorranes. Ens ho mirem, al cap dels anys, amb un pòsit de càlida nostàlgia i de records inesborrables, però sobretot, amb un sentiment d’agraïment col·lectiu, aquell que fa país.

Més cap ençà, els camins de la cultura a Andorra s’han eixamplat i han arribat a totes les parròquies. Amb el patrimoni romànic al capdavant, primigeni i principal segell cultural andorrà, podem enfilar tot el ventall d’atractius culturals, d’una variada composició. Pel que fa estrictament a espais destinats a exposicions, a part de les galeries d’art privades, el Centre d’Art d’Escaldes-Engordany ens alena ben endins i ens acull amb les seves propostes. I a Sant Julià de Lòria, pas a pas, la Fundació Julià Reig, amb un camí encetat fa divuit anys, desenvolupa entre altres vessants filantròpics, una activitat expositiva al Museu del Tabac amb prop de quinze anys d’exposicions temporals, com la que podem gaudir des de començament de març fins al 26 de maig: Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l’Empordà i Salvador Dalí. I a Sant Julià mateix, al Centre Cultural i de Congressos Lauredià, s’hi celebren activitats constantment. Precisament, fins a la setmana entrant encara hi podem veure l’exposició de gravats: La Divina Comèdia il·lustrada per Dalí.

En l’atles de la cultura andor­rana hi trobem, doncs, viaranys i camins i carrers i avingudes amb el batec de les arts i de la creació a flor de pell. Només em dol haver de dir un altre cop, i amb recança, que aquests camins haurien de confluir algun dia, que esdevindrà històric, en el Museu Nacional d’Andorra, la plaça gran de la cultura.

tracking