Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

L'empaitada felicitat

En la societat actual la felicitat ha esdevingut una mena de dogma ben arrelat, convenientment assaonat per les televisions, el consumisme i les multinacionals
Actualitzada 26/03/2017 a les 07:07
    Antoni Morell
Que la banalitat és com un tèrmit que ho rosega tot i s’ho engoleix tot, cada cop és més veritat. Veritat real, tangible, no es tracta pas de postveritat, tan de moda avui. Tenim com a exemple esfereïdor el concepte de felicitat. S’ha convertit en un impuls cada cop més multitudinari ser feliç, sense saber exactament què vol dir, sense preguntar-se res per tal de no ofendre el gregarisme general.
En la societat actual la felicitat ha esdevingut una mena de dogma ben arrelat, convenientment assaonat per les televisions, el consumisme i les multinacionals, que han modificat moltes conductes, fins al punt que el tenir ha superat de mig a mig el ser en les aspiracions humanes. Ha arribat a tal grau de bretolada el mot felicitat que fins i tot ha conquerit el món alienant i totalment comercial del futbol, on els clubs desitgen que els seus jugadors –ninots conscients del màrqueting– se “sentin feliços”, davant de les masses engrescades, la majoria de les quals tot just arriben a fi de mes.
Que lluny el concepte de la felicitat perseguit pels pensadors, al llarg de la història. Avui, la felicitat equival a gaudir del luxe, el benestar només material, apartar-se al màxim de la realitat, i somiar per semblar-se als ídols de fang que ens imposen com a models triomfadors..., i als quals la gent enveja amb cobejança esbojarrada.
La felicitat també és un negoci sàviament explotat, comercialitzat i dirigit en què caiem enormes quantitats de persones. D’ací, les pseudoreligions laiques –la idolatria laica– i la famosa autoajuda actuant en nom de les religions històriques, que imposen la conquesta de la felicitat com una mena d’imperatiu categòric.
La publicitat, els espectacles de masses, les audiències televisives, l’obscenitat en mostrar la riquesa (normalment sempre mal adquirida) com a símbols de triomf, el cinisme generalment acceptat per tots nosaltres davant la desigualtat social d’arreu, en certa manera també a Andor­ra, són senzills exemples del que jo anomenaria alienació compartida, assumida, acceptada, fins i tot aplaudida per nosaltres, talment ninotets de fira.
La pau, l’harmonia, l’equilibri, la bonhomia, la tranquil·litat d’esperit, de consciència, el tenir treball just (avui és una quimera ja poder tenir treball!), la concòrdia familiar, aconseguir una res publica al servei de tots, el sentir-se satisfet d’un mateix... són factors que pràcticament s’han evaporat en el nostre món. Però no es pensin que els temps passats fossin millors. A tall d’exemple només vull citar el que el gran Stefan Zweig escrivia l’any 1944, al seu esplèndid llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu: “Com més ingenu és el poble, més fàcil és d’entabanar-lo.”
Ser feliç no és cap dret. El que és un dret absolut i total és que totes les persones del món tinguin al seu abast tots els mitjans necessaris per ser persones. La què avui s’anomena felicitat és una obscenitat a la qual només arriben uns quants en detriment de la resta, i gràcies a la imbecil·litat meva, nostra.
Com tot, és clar, és quelcom que depèn de l’educació, començant per la familiar i l’escolar. Però sobretot la familiar on s’insisteix més, en molts casos, en què els fills puguin tenir de tot, abans que ser un cau on prevalgui l’honestedat, el treball, l’esforç i el seny.
Que lluny vivim del què deia Sèneca a De la vida feliç: “La vida feliç és, per tant, la que s’adequa a la seva naturalesa (racional); la qual cosa no pot succeir si, en primer lloc, l’esperit no està sa i en constant possessió de la seva salut; en segon lloc, si és enèrgic i ardent, magnànim i pacient, adaptable a les circumstàncies, curós sense angoixa del seu cos i del que li pertany, atent a la resta de les coses que serveixen per a la vida, sense una extraordinària admiració del cap; si usa dels dons de la fortuna, sense ser-ne esclau.”
Tot això que diu el vell filòsof ens dona una gran alegria i ensems pau i harmonia i la magnanimitat amb la dolçor, atès que la crueltat neix de la debi­litat.
Penso que res, o poc, ha canviat en una societat com la nostra, a Andorra també, on qui exposa un dubte entrebanca la seva activitat patriòtica i qui fa un advertiment l’escarneixen dient-li pessimista, qui combat tota mena de violència física, psicològica, privada o d’Estat, el titllen de traïdor. Com diu Zweig, “és la trepa de sempre, eterna a través dels temps que blasma de covards els prudents, de dèbils els humanistes, per després no saber què fer, desconcertada, a l’hora de la catàstrofe que ella mateixa eixelebradament havia provocat”.
Any 4 abans de Crist i 65 després de Crist, any 1944, i avui... tot plegat fa que pensi que poca cosa hem après també darrere de l’empaitada felicitat.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477