Apagar el televisor

La victòria de Trump ens va enxampar a tots de sorpresa excepte al Michael Moore. El cineasta nord-americà va ser dels pocs que realment van predir el triomf del magnat, pallasso a temps parcial i sociòpata a temps complet, tal com va definir-lo el director, però els seus amics demòcrates li deien que els americans no estaven tan bojos. Moore va respondre que li agradaria estar equivocat però que es fessin a la idea que tindrien un president Trump. Gairebé ningú no el va creure i molts rèiem de les bajanades que deia el candidat en campa­nya, convençuts que, si seguia amb aquella lletania d’estirabots, aconseguiria que ningú no el votés. Mentrestant, Moore, segur dels seus raonaments, va dir als seus que vivien en una bombolla on només es feien eco dels qui pensaven com ells, que a les xarxes només sentien els qui deien allò que ells compartien i que només escoltaven les notícies que defensaven la seva mateixa opinió. Ara és molt fàcil dir que Moore tenia raó però si el protofeixista de cabell indefinible ha guanyat unes eleccions tal com va fer Hitler (al del serrell i bigotet també el van prendre per un pallasso al principi), potser que mirem d’aprendre alguna cosa.

El que va dir Moore de la bombolla d’informació té molt a veure amb el que comentava Zygmunt Bauman, el sociòleg que va haver de fugir dels nazis i dels comunistes. Escèptic i molt crític amb la revolució digital, va dir que les xarxes eren un parany i va criticar l’anomenat activisme de sofà. Qüestionava que les xarxes servissin per connectar perquè la majoria hi trobem reflexos de nosaltres mateixos, escoltem veus que són l’eco de les nostres i fugim de les discrepàncies. Són un parany perquè sovint no les utilitzem per ampliar horitzons o saber què pensa d’altra gent sinó per buscar gent que pensi el mateix que nosaltres, tancant-nos novament en una bombolla on ens creem una imatge de la realitat. Per no caure en el parany cal una dieta equilibrada i variada d’informació contrastada, i atrevir-se a qüestionar lliurement els discursos predominants. Segurament també serveixi, com deia Moore l’endemà de la victòria de Trump, apagar el televisor i no fer gaire cas dels analistes i comentaristes que no n’encerten ni una i encara pretenen alliçonar tothom.