Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Clam desatès

Gairebé tot el Consell rebutja la iniciativa popular pel vot dels residents
Actualitzada 20/02/2017 a les 07:27
Ho havien demanat 6.400 ciutadans, un 45 per cent (2.880, aplicant la regla de tres), nacionals. La campanya pel reconeixement als residents el dret de votar a les comunals va ser un èxit, després de mesos de recollida de signatures. El 94 per cent dels que es van manifestar ho van fer a favor, amb un requisit, també majoritari i que semblava prudent: cinc anys de residència.
Tanmateix, tots els partits representats al Consell, menys un: el Socialdemòcrata, han trobat impossible acceptar i tramitar la proposta. La gran part de les raons esgrimides són de caràcter jurídic, dificultats explicables i explicades, però potser insuficients per no encetar el proce-diment.
Vejam: l’argument radical (en el sentit etimològic) és que el dret al vot està reservat a la Llei qualificada de la nacionalitat i que, per ampliar-lo, caldria canviar la Constitució, tot seguint les passes marcades, amb el suport de la majoria absoluta després d’un debat per la reelaboració i un referèndum.
Un altre motiu esgrimit i publicat és que els ciutadans no nacionalitzats, a més de poder emetre el sufragi haurien de ser, a la vegada i per congruència, escollibles; és a dir, candidats. Lògic. I per què no?
Un més, i aquest aparentment més raonable, és la manca de reciprocitat. Si un ciutadà espa-nyol –cas més abundant, i a tall d’exemple– pogués votar i ser elegit aquí, un andorrà resident a Espanya hauria de poder fer el mateix. Com passa ja entre ciutadans de la Unió Europea que viuen a qualsevol dels altres països membres. Però, amb tanta activitat diplomàtica i tractats bilaterals negociats o en negociació, acordats –i signats darrerament, o que es pretenen signar aviat– no sembla tan difícil negociar-ne un en aquest sentit. No més difícil que aconseguir, com s’han aconseguit, els que eviten la doble imposició.
L’homogeneïtzació social és un dels objectius declarats per la unanimitat dels polítics des de fa anys. Però serà difícil d’aconseguir a través d’elements com la promoció de la llengua, els clubs esportius i, fins i tot, la nacionalització. Perquè encara és massa el temps de residència exigit i no són tants els disposats a renunciar al passaport originari, encara que sigui per la facilitat que els dona per creuar fronteres, sobretot als comunitaris, fins ara.
Alguns dels promotors de la prohibició, com l’excap de Govern Marc Forné, ja han manifestat públicament que impedir la doble nacionalitat va ser una decisió equivocada. Quan era ministre d’Exteriors, Marc Vila exposava una solució que no va tenir temps de proposar oficialment: es tractava de reconèixer la doble nacionalitat, però sempre deixant una de les dues adormida, sense efecte temporal. De manera que l’espanyol naturalitzat andorrà hauria de deixar el passaport espanyol i els drets corresponents sense efecte per temps indefinit, i després l’andorrà si decidia recuperar l’anterior. I a l’inrevés. No veia gaire difícil aconseguir els acords corresponents.
Però si es veu impossible deixar votar a les comunals els conciutadans que porten cinc o més anys entre nosaltres, què dir d’iniciatives d’un abast més gran? Tot i que no es tracta de fer un judici d’intencions, és inevitable la sospita que als polítics actuals, de gairebé totes les forces, els fa molta mandra ampliar el cens de votants amb aquells i aquelles que encara els més conservadors consideren nouvinguts tot i que van arribar fa un o més lustres.
De ben segur, la solució més radical és facilitar la nacionalització. Donant sortida amb algun procediment als qui de bon grat decidirien la naturalització sense l’obligatorietat de renunciar als orígens –com a mínim formalment– i sense necessitat de fer la trampa de recuperar d’amagatotis la nacionalitat perduda i, contra la voluntat dels pares constituents, tenir de fet dos passaports (potencialment, més de dos i tot).
Sense arribar a tant, el canvi teòricament més fàcil i efectiu en la fins ara intocable Llei de la nacionalitat és rebaixar el temps de residència necessari. Vint anys és, com a mínim, una cinquena part de tota una vida. Socialdemòcrates progressistes ho van tornar a posar com a millor solució en el debat sobre la iniciativa popular rebutjada. Els membres del Partit Socialdemòcrata també ho han demanat inútilment diverses vegades. El Consell d’Europa ha fet avinent formalment a Andorra, que n’és membre, que aquesta condició és exagerada i que el temps exigit hauria de reduir-se, preferentment, a la meitat.
Però no sembla que això sigui popular –ni massa ni poc– entre alguns compatriotes, que semblen bastants quan els seus representants no fan el pas. És, potser, la mateixa raó per la qual es manté un sistema electoral amb traducció injusta dels sufragis en nombre de consellers, nacionals i comunals. Perquè qui ha obtingut majoria amb aquesta fórmula no tindrà mai interès a canviar-la. Per molt que pressioni l’oposició, en minoria, o per molts ciutadans que ho reclamin.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477