Per un cop que surt un governant disposat a complir fil per randa les promeses electorals i havia de ser ell. I sense cap mandra, a més. És clar que estar avisats tampoc no és cap justificació per a l’escassa o nul·la resposta dels governs i institucions del món lliure (per recuperar la terminologia de la guerra freda, ara que sembla que hi tornem) a unes decisions polítiques de les quals el millor que es pot dir és que són força qüestionables. Només el president del Consell Europeu (que també es diu Donald, ves per on) ha alçat la veu per denunciar el que ell qualifica d’“amenaça” a la Unió Europea. Segurament no li falta raó, però també es pot donar la volta a l’argument i veure la presidència de Trump com un mirall de fira que no fa sinó reflectir, augmentades, les vergonyes i les pròpies amenaces derivades de les decisions adoptades a Europa els darrers anys. Certament, hi ha força motius, polítics i humanitaris, per rebutjar la idea d’aixecar un mur a la frontera dels Estats Units amb Mèxic; però qui li retraurà, des d’Europa, quan fa anys que Espanya, amb la connivència de la UE, va aixecar una tanca a Melilla amb el mateix propòsit. Hi ha força motius, polítics i humanitaris, per rebutjar la decisió de vetar arbitràriament l’entrada als Estats Units a ciutadans d’un seguit de països de confessió musulmana; però qui li retraurà, des d’Europa, quan fa tants i tants mesos que vetem l’entrada a milers de refugiats, als quals hem condemnat a un èxode cruel i interminable. Benvinguda, doncs, la presidència de Trump, si ha de servir per sacsejar consciències i per redreçar i enfortir el projecte europeu d’una punyetera vegada.