Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Vuit del matí

M’he assabentat com a parent i com a andorrà que l’última pubilla de Cal Giraut ha mort
Actualitzada 29/01/2017 a les 06:43
    Antoni Morell
18 de gener d’enguany, l’endemà de la diada de Sant Antoni Abat. Són les vuit del matí. Obro el llum del garatge per sortir a l’exterior per l’única porta que puc eixir des de cal Giraut d’Escàs. S’encén el llum i des d’un racó sento una veu: “Antonio...” S’acosta una ombra mefistofèlica que pren cos i m’etziba: “Com a parent i com a andorrà, et vull dir una cosa...” Miro, callo, i continua la veu: “La mama ha marxat, se n’ha anat...” No dic res, esperant... Pregunto: “S’ha mort?” “Ha marxat, la vam incinerar fa dos dies. A Barcelona. Érem fora. Va ser de sobte.” Dic glaçat: “Has pensat de fer una missa?” “Ara, no és el moment”, em respon. “És dur.” Continua: “Necessites alguna cosa?” De cop i volta responc ràpid: “Sí, obre aquella porta, la que dona al corral de la casa pairal.” Em diu: “Està ple de neu, gelat.” “A l’estiu, també?”, li responc, després de gairebé cinc anys que m’obliga a eixir per la porta del garatge.
Marxo, sense dir res més. No em trobo el cor. M’he assabentat com a “parent i com andorrà” que la darrera pubilla de Cal Giraut ha mort. On va ser incinerada, quan, com..?, no ho sé! La dar­rera pubilla de Cal Giraut d’Escàs es deia, es diu i es dirà Montserrat Morell i Mora. Després de centúries el cognom Mora ha deixat d’existir físicament com a hereu o pubilla d’una casa pairal, molt antiga, per a mi, la meitat de la meva vida. La pena s’instal·la definitivament en la carcassa de la meva ànima. De l’ombra mefistofèlica que aparegué des de la fosca a la llum del garatge fa anys –segles?– que no recordo el nom, malgrat la tingués als braços, tot just com un feix de bolquers, durant anys i anys –segles?–.
Potser en un angle del meu seny hi roman encara un bri de compassió? Crec en la bondat i, per tant, també en la seva carència que s’assembla molt al mal. És clar, em dic, si creus en la bondat, per força –encara que t’esforcis per negar-ho..!– has de creure que existeix el mal. He tastat el mal químicament i estrictament pur? M’hi nego, m’hi nego, però...
Tot plegat semblava l’inici d’una novel·la de l’extraordinària Patricia Highsmith. O una de les notes que es troba qualsevol detectiu de la novel·la negra americana, la de sempre: Raymond Chandler, Ross McDonald, Chester Himes. O ho podria semblar. Doncs, no! En algun racó (molt amagat) apareix una aresta de transcendència, de llum. I la convicció total i absoluta que l’enuig, la ràbia, la indignació són una esterilitat. Com diu Joan Margarit: “La còlera és fracàs, és llunyania i fred, és decidir estimar l’odi abans que no estimar!”
Llegeixo d’un psiquiatre el següent: “Li asseguro que la millor medicina per acabar amb la pròpia ansietat o depressió és donar amor, a les teves plantes, al teu gos, a la teva gent... i, si pots, a tots amb els que et creues. Però donar amor per rebre amor... això és un contracte.”
Em ressonen aclaparadors i despullats alhora aquells mots: “Com a parent i com a andorrà...” Malgrat tot, cerco troncs nous, remoc les cendres i en surt tot just una espurna. És molt per a mi quan gairebé tot és gel. O una estació on ja no hi passaran mai més trens. Vies mortes. O un camí sense senyals de pista. Jo que sempre he menyspreat el blanc o el negre, i em fixava més en les tonalitats combinades, se’m diu que no, que si creus en la bondat has de pensar que hi ha qui decideix ser deixeble del mal. O d’embogiments no assumits? Tant se val!
Etiquetes
  • #2 Elena
    (03/02/17 13:15)

    Estimat Toni t'acompanyo en aquest teu gran dolor per la perdua de la teva estimada germana. Elena Imparato Barra viuda de Salvador Escamilla

    Respondre
  • #1 Ramon Fornós
    (02/02/17 23:16)

    Brutal i alhora esfereïdor. Toni, ha relatat en molt poques línies l'immens dolor del seu cor.El gran mestre ens dóna, novament, una lliçó d'honestedat i de ennuig inigualable.Tots sentirem a faltar la Montse, la Montse de les gallinetes, com li deien els meus fills, que encara no es creuen que la vida l'hagi pogut maltractar d'aquesta forma.Ni els set inferns de Dante podran apagar la meva rancúnia davant d'aquesta gran injustícia.Cinc anys de misteriós i fosc silenci, que ni el seu propi estimat germà va poder evitar.Déu ens guardi dels corbs que et traeixen.Que descansi en pau la teva germana, estimat amic.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477