Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

La llum del Sergi Mas

Ens explica coses del seu inici andorrà, i de l’art d’Andorra, de l’artesanat i de l’artística
Actualitzada 28/01/2017 a les 06:53
La llum, aurora i capvespre, del Sergi Mas. Ens ho mirem tota la sala del Teatre Comunal d’Andor­ra la Vella plena de gom a gom. El Sergi apareix en primer pla, eina de tall a la mà, musicant fusta, resseguint amb la idea la peça que, a frec de pell, serà obra seva. Hi ha, al seu estudi, al seu obrador, una llum i un silenci temporal, palpable, conscient. Se li sent un sol so, breu i primigeni, aprovant el darrer pas de gúbia que ha fet. Una estona després, parla amb el gat que li fa companyia, allargant la mà perquè es mogui, a veure si sota seu hi hagués la goma d’esborrar. El gat fa un meu de dir: “No em facis moure, tan bé que estic.” En alçar-se, el Sergi li diu: “Tenies raó”, en no veure la goma allà on reposava el gat. Més endavant, la veu del Sergi Mas ens explica coses del seu inici andorrà, ara farà seixanta anys, i de l’art d’Andorra, de l’artesanat i de l’artística, en aquest ordre de predilecció. I parla, treu a la llum fets, vivències que la vida li ha fet viure, algunes de plàcides, altres més tallants i seques, com un cop d’enformador. Ens fa somriure i riure en més d’una ocasió, proper com és, i l’auditori es fon en un plàcid capvespre de coneixement íntim del Sergi Mas, amb el film realitzat pel seu net Héctor Mas i l’agomboladora composició musical d’Héctor Casahuga convertint-nos en dansarins de l’univers màgic de l’obra creada pel mestre d’Aixovall. Coneixement íntim, doncs, i reconeixement i amistat envers el Sergi, també. L’Ermengol Puig, historiador de l’art i feraç pedagog i enraonat crític d’art (massa amagat, ai las!), va contribuir amb encertades paraules en el reconeixement. Ho escrivia ell mateix ahir en aquesta tribuna del Diari d’Andorra: “El progrés descontrolat li fa basarda. No vol ser ni un innovador, ni un progressista exaltat i, sempre que convé, mostra la seva fidelitat a la màgia de la vella cultura andorrana.”
La vella cultura andorrana Sergi!, musicada per tu, com un pastor prehistòric, i oferta tan obertament i sentida, tan acurada, tan a frec de pell, a frec d’ulls, que sembla que ens modeles el nassarró a tots nosaltres. Mira si ens hi vam trobar a gust dimecres a la presentació del film que t’ha dedicat el teu net Héctor, cineasta amb un horitzó brillant, que goso imaginar-me, espiant-nos per un forat en el cel nocturn de neu, amics que foren i ja no hi són, acompanyats pels qui te’n són, sigui en taula parada, sigui en somnis. Hi eren presents, tots arribats en un trineu dels grans, envelat de tartana, tirat per dues vigoroses files d’isards, encapçalades a jou per un parell d’airoses daines i menat pel Pere Canturri, amb mossèn Cinto al costat, els dos ben abrigats de cames i cos amb una gruixuda manta pitea. Van arribar de la banda de Prat Primer, carregats de neu i amb cara il·luminada. “Venim a veure el Sergi, Jordi. No ens n’hem pogut estar”, va dir el Pere, rialla oberta, mirada de fit a fit... aquella mirada del Pere Canturri! “Ja veus que porto mossèn Cinto, tot el dia voltem junts.” M’ho penso Pere, i tant! Quina gola em fas! Verdaguer, amb semblant cofoi, porta, trabucada, com si fos un bàcul, una pala de neu Perrier. “Li he regalat i no pots imaginar quina unció que li té a la pala i al ninotet que porta imprès.” “L’hi tinc –sentim dir a mossèn Cinto–, tal com em plau escoltar del ja mon amic Pere els noms i les dites d’aquestes valls andorranes i de més enllà. Com els desgrana!, com amorosa espellofada a la vora del foc..., l’hagués tingut en la meva estada en aquest país d’Andorra a cavall d’agost i setembre de 1883. Ara sé que entrí pel port de Creussans..!” “I féreu nit al Castellar”, afegeix el Pere, visiblement content. A l’acte, es gira i fa passar de cop una tela burella que amaga altres viatgers. Darrere mateix del Pere i de mossèn Cinto, hi seu, al bell mig del travesser, mossèn Ramon de Canillo. “Ja veus quins presents que ens fa la Mare de Déu de Meritxell”, diu amb aquella cara de vailet juganer. I mira aquí darrere...” Darrere mossèn Ramon, acotxats a una banda, els eminents prehistoriadors Émile Cartailhac, l’Abbé Breuil i Jean Houzeau de Lehaie, que “venen a mirar els gratadors, les eines del Sergi”, diu el Pere. Al seu davant, ens miren i ens saluden alçant els dits, Ramon Violant i Simorra, Julio Caro Baroja i mossèn Bruno Fierro, que porta un santcristo gros per si cal conjurar el torb o la bruixa. Cap al fons del trineu, resguardats per un sostre de boixos, hi endevinem unes ulleres conegudes i dos parells d’ulls vius i penetrants: l’Antoni Ubach i la Victorina i..! Sento parlar el Toni en francès i en tocar-li en Violant i Simorra el braç per advertir-lo que me’l miro, fa directe: “Ja veus Pasques quina cabanella que he fet de boix!.., coval paleolític i neolític alhora. Ara li explicava al Picasso –els ulls del llop al cau!– i a la Fernande, que els boixos de Gósol ens són propicis, ja des dels temps andosins. Al racó del tot, escoltant l’adelerada dissertació del Toni, aculivats i calentons, la figura bruna de la Françoise Gilot i la blanquina del Frederic Marès. La Gilot porta un cistelló de cireres, vermelles com el corall i els ulls blau marí del Marès cerquen el Sergi que ens explica, allà a l’escenari, les emotives i treballades volutes de la seva vida. Del rostre antic del Frederic Marès es projecta una mirada que parla per si sola: “Ja veig, bon i entremaliat alumne Sergi Mas, que la llum d’Andorra t’ha fet més profitós jaient, literal i figurat t’ho dic, que la que hauries trobat a Florència. Ho celebro.”
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477